Demà no serà festa

Demà és 1 de maig i tu fas festa. De fet també fas festa avui perquè no tens feina. No tens una feina concreta, vaja, una feina amb un sou ni amb un horari. No pares de fer projectes, de treballar, però no tens res d'això. Fa uns mesos que estàs així. Creus que no diràs res de nou, però no ets l'únic. 

Demà és 1 de maig i, encara que no tinguis festa, és un dia de festa, perquè és el dia del treballador. Se celebren els seus drets. Els drets de tots, perquè tothom és, ha estat, serà o té el dret de ser treballador i de ser-ho amb drets.

Tot i així, has sentit les declaracions de la ministra dient que "podria ser pitjor" i t'han caigut els collons per terra i t'han passat les ganes de celebrar el dia del treballador. Sobretot perquè si t'hi pares a pensar, si s'hi para a pensar tothom, viure en un país on hi ha un 27% d'atur i on es preveu que la mitjana dels propers tres anys serà del 25% és com assumir que el país té una malaltia crònica.

Veus un país que es desmunta, que està ple de gent amb talent (i, sobretot, que quedi clar que no estàs parlant de tu) que no té feina, gent amb idees, gent amb ganes, gent que fuig. Veus un país que es queda sense país, sigui quin sigui aquest país. Sents amics que diuen que tenen feina, però que fan la feina que abans feien tres persones. És clar que tenen feina. Un dia petaran.

Un dia petarà tothom, els que tenen feina i els que no en tenen. Un dia no hi haurà ningú que treballi perquè tothom haurà petat i no podreu celebrar el dia del treballador. El dia 1 de maig ja no serà festa.

Gossip va treure el seu últim àlbum, A Joyful Noise, el 2012. Get a Job en forma part. Està clar perquè l'has triada pel post d'avui. I és curiós perquè ahir vas veure a Filmin un documental que et va recomanar una amiga. Es diu Mapa, de León Siminiani, i sembla fet exprés pel post d'avui. El protagonista és un director de cine i de tv que s'ha quedat sense feina. Et vas emocionar veient-lo. És sincer, és sensacional.