Canvies

A partir d'avui, Banda Magnètica canvia d'adreça. 

http://blogspersonals.ara.cat/bandamagnetica

Allà hi podràs consultar totes les entrades, tant les noves com les antigues.

Un moment

Durant uns dies no escriuràs a Banda Magnètica. No és perquè te'n vagis al Sónar, que hi vas, sinó perquè el blog estarà de reformes. Hi haurà canvis i tens feina a fer-los. No creus que siguin més de 4 o 5 dies de silenci. Una setmana, si et relaxes molt.

Al Sónar, aquests dies, no et relaxaràs. Trobaràs molt material per a la nova etapa de Banda Magnètica. Ets un freakie de la música electrònica. A veure si ho demostres.

La vida

Aquesta nit has somiat amb una noia xinesa. La perseguies mentre ella corria. L'atrapaves, et mirava, somreia i després tu l'equarteraves. Posaves els trossets de la noia xinesa en una bossa i tornaves a la casa de colònies on dormies. T'hi estaves amb una amiga, que et veia amb la bossa i tu dissimulaves. Duies la bossa a la mà tota l'estona, fins que se't feia insuportable i prenies una decisió: amagaries els trossets de la noia xinesa al riu. Mentre anaves cap al riu, tenies por. Quan l'has esquarterada no, curiós. T'has despertat de cop, cagat (de por). Acabaves de matar una noia xinesa.

No saps si aquest somni tan terrible té alguna cosa a veure amb el que et va provocar una presentació literària a la que vas anar fa un parell de dies. La gent potser et dirà que ets un intel·lectual pedant, però has de reconèixer que només vas a presentacions de llibres d'amics. De fet, et preguntes qui va a presentacions de llibres que no siguin d'amics. Res en contra, tan de bo. Era una presentació d'un recull de relats. Abans de cada relat, al llibre, hi ha una breu biografia de l'autor en qüestió. Vas fullejar el llibre i, per casualitat, vas anar a parar a la pàgina d'un autor que no coneixies, Salvador Iborra. Curiós, vas començar a llegir la seva biografia que, per sorpresa teva, acabava molt ràpidament i amb una contundència que et va deixar molt intranquil. L'última frase deia: "Salvador Iborra va morir assassinat a Barcelona el 2011". Vas empassar saliva, incapaç de processar-ho. No estàs acostumat a tenir assassinats tan a prop. I mira que només ho acabaves de llegir en un llibre, i no el coneixies de res. Però el fet que existeixin els assassinats, que hagin mort un autor, un noi jove, el fet de convertir una mort de pel·lícula (un assassinat) en alguna cosa tan real, t'ha deixat molt trasbalsat. 

Fins avui, de fet, no t'has atrevit a buscar com va morir. Aquella curiositat tan humana. Va defensar un amic a qui li intentaven robar una bicicleta. Sense paraules.

La vida, collons. La vida.

Justice té com a icona una imatge que, per força, relaciones amb aquesta història fosca. Justice vénen al Sónar a fer una sessió com a Djs. Agatha Christie va aconseguir banalitzar la mort amb la seva literatura. No saps si devia tenir-li gaire por. Un puñado de centeno va ser la primera novel·la que vas llegir d'ella. Te la va regalar el teu pare.

Coneixes gent amb talent

Ahir vas anar al Poble Sec a fer cerveses. I no té res a veure amb el post d'ahir (clica i llegeix-lo de nou, va). No estaves fent cap experiment sobre la teva freqüència urinària, no. Hi vas anar perquè la teva amiga necessitava que hi fossis. Tu i uns quants amics més. 

Fa unes setmanes la teva amiga va passar un procés de selecció molt dur per a una empresa de renom internacional. Després de múltiples entrevistes en múltiples idiomes, d'esperes eternes, de nervis, de preparació constant, van comunicar-li que la feina era seva. Ella, de fet, ja tenia feina, però el canvi era una escalada molt important, a tots nivells. Era l'escalada lògica després de la carrera que porta. Com més treballes, si ho fas bé, millors llocs de treball han d'estar al teu abast.

Poc després de saber la notícia, vau celebrar-ho, fins i tot. Però aquests dies estava esperant l'oferta concreta que li havien de fer. És a dir, els de la central havien de donar el vist-i-plau. I això no arribava i ella s'anava posant més nerviosa, òbviament. Però és normal que les coses vagin lentes, més avui en dia.

Més avui en dia, quan és possible que passi el que va passar ahir. Ahir, fent les birres, no celebràveu el seu nou lloc de treball, no, sinó que ofegàveu les penes després que li comuniquessin que la central de Barcelona d'aquesta gran empresa havia decidit tancar. Per tant, es quedava sense la gran feina. Putada.

No desvetllaràs cap secret si dius que aquest país vostre està quedant petit per gent com la teva amiga. Tot plegat fa que, de mica en mica, hi hagi poc espai pel talent. El país està primordiant altres coses. Sembla que ningú s'adoni que si no es crea indústria de talent, això no ho aixecarà ningú.

A vegades no tens prou talent per trobar temes o llibres que lliguin amb el post que escrius. La cançó d'avui elimina qualsevol mal rotllo davant la història que has explicat. A més, es veu que Disclosure vol dir: "esbombament d'un secret", si no t'equivoques. Per això has fet servir aquesta expressió al post. Els llibres d'avui són de link més fàcil. El talent és l'última part d'una trilogia de Gerard Guix i també la primera novel·la de Jordi Nopca. Casualitats de la vida. La d'en Nopca encara l'has de llegir.

Creues límits

Vas al lavabo unes quantes vegades al dia. Ja no saps si és cosa de la pròstata, que comença a queixar-se als teus trenta-un anys, o és que cadascú és com és i n'hi ha que pixen més que d'altres. També depèn, és un fet conegut per tothom, de beure més o menys cervesa o de beure més o menys te. Tot apressa la bufeta. I tu beus ambdues coses. Més te que cervesa. A l'estiu ja no ve tant de gust el te, però a l'hivern en pots arribar a fer tres al dia. És una excusa com una altra per tenir una cosa entre les mans.

Els homes, quan aneu a pixar, heu de tenir una cosa entre les mans. Algun cop, en alguna pel·lícula, has vist imatges d'homes que pixen amb les dues mans recolzades a la paret (en plena borratxera) i et preguntes com se'ls deu aguantar. Però bé, hi ha gent que té més habilitats que tu. Això també és un fet.

Un altre fet és que quan vas als lavabos dels bars o dels restaurants o dels museus o dels cinemes, el dels homes no només és reconeixible pel símbol que pengen fora de la porta. A vegades aquest símbol és confús. Alguns llocs volen ser tan moderns que en comptes del símbol internacional d'un noi hi posen un altre objecte que llunyanament hi pot remetre. Una clau, una bombeta, una poma, una serp, unes pinces, un triangle... Algú et pot dir què volen dir? Quin és quin? El senyal que és inequívoc és la taca que hi ha al voltant de la tassa del vàter dels homes. Més que al voltant, al davant. Els homes, és un fet, pixen sovint fora dels límits de la tassa. Si no del tot, almenys unes gotes. Com és possible? T'ha passat, no ho neguis, però t'afanyes a netejar-ho. Ara, això és cert, quan el lavabo ja està marcat per trenta homes que hi han passat abans, netejar allò és d'herois i no seràs tu qui ho faci.

No podies començar la setmana del Sonar amb res més que un tema electrònic. Outta Limits és un conegut i clàssic segell. També és un clàssic amb segell la Carta al pare de Kafka. T'agraden les coses fosques. Tant el tema com la novel·la ho són.

No demanis tataki

Ahir vas sopar a fora. I no vol dir a la terrassa que no tens, vol dir que vas anar a teatre i, just després, vau menjar algun cosa en un restaurant. Alguna cosa.

Ara ho fas molt menys que abans, això de menjar a fora. Les peles. Abans no t'hi havies de mirar tant i pots confessar que provar restaurants era un dels teus vicis. De fet, encara ho és, però l'has de contenir. I ho estàs aconseguint. Però ahir era tard, havíeu parlat amb els actors, havíeu parlat amb gent del públic, s'havia fet tard, vaja. Amb l'amic amb qui havies anat a teatre vau dir "Anem a menjar ni que sigui una amanida". L'objectiu d'ahir, i potser aquí hi va haver l'error, no era menjar bé, sinó menjar per no haver d'arribar a casa i posar-vos a cuinar. Que dius "mengeu un iogurt i un kiwi i a dormir", però no... Vau decidir anar a menjar a fora. Ja està.

I vas confirmar una cosa. La teva ciutat, Barcelona, està plena de restaurants mediocres. Sí, sí, tal qual. Posa't siberita ara. Però és així. És una ciutat amb una oferta molt variada que, malgrat la crisi, sembla que no ha deixat de créixer. Però també ha crescut la moda terrible de la reducció de vinagre de mòdena i de l'hummus d'acompanyament. Has menjat molt bé a restaurants de Barcelona, però també has menjat molt malament en restaurants que, venent-se amb una imatge moderna i multicultural, t'han colat gat per llebre. Ahir vas demanar tataki de tonyina i salmó i allò no era ni tonyina ni tataki. Les coses s'han de dir.

Quan parles de l'epidèmia del vinagre de mòdena, et refereixes a l'absurda necessitat de cobrir una amanida Florette amb  reducció de vinagre de mòdena per donar-li un toc d'autor i un toc de 4 euros més per no res. I n'estàs una mica tip.

En definitiva, i amb risc de sonar més pijo del que ets, creus que és hi ha dues opcions millors que el que vas fer ahir: anar a sopar a restaurants  molt cars, amb la seguretat que són bons (si poguessin ser bons i barats també aniria bé), o quedar-te a casa i fer el sopar tu i compartir-lo amb amics. O fins i tot que cadascú porti alguna cosa. Qui no sàpiga cuinar que posi el vinagre de mòdena.

Biscuit forma part del primer àlbum de Portishead. No podries dir les vegades que l'has arribat a escoltar, aquest disc. No vols ni imaginar la pinta que feies quan anaves tan sovint amb la samarreta de Portishead pel món, quan eres grunge i triphopero. El concert de Portishead que vas veure al Poble Espanyol va ser espectacular. El d'avui de Muse segur que també ho serà. Les imatges que has vist de la gira deixen sense paraules.

T'han aixafat

Va ser ràpid però dolorós. Ahir vas contestar l'estat de facebook d'una amiga amb una broma plena d'humor negre. Ella es queixava perquè un gos a la casa del davant no parava de plorar i no podia escriure (ella, no el gos). Tu vas ser el primer de respondre i vas dir "Mata'l". I punt. Evidentment era una broma , que es va anar allargant i complementant amb altres persones i amics del facebook, amb altres comentaris que ja no tenien res a veure amb el gos. Fins i tot van aparèixer comparacions amb la sèrie Game of Thrones.

Al cap de res, una altra amiga (no teva, sinó de la persona que havia parlat del gos que plorava) va deixar petjada a la conversa de Facebook. Estava molt dolguda per tot el que havíeu dit sobre els gossos. Ella els estima molt, els defensa fins a l'infinit i per això us enviava a tots a la merda amb un regalet: un spoiler de la sèrie Game of Thrones que, d'alguna manera, t'aixafa tota la tercera temporada. Calia?, et vas preguntar. No tenia res a veure amb el pobre gos que plorava. Potser la teva broma estava fora de lloc, però el seu spoiler encara més. T'havia d'explicar el més improtant de la temporada?

Realment és fotut com us heu enganxat tots a les sèries. Gairebé tots, va. Et dediques a això, a més, i encara vols saber quins són els ingredients perfectes per fer que algú no pari de preguntar-se què passarà després. A la vida potser ho voldríeu saber, no ho saps, però a les sèries no ho voleu saber mai, en el fons, encara que us ho pregunteu tant. 

Tampoc no vols saber perquè hi ha gent que mataria per defensar un gos.

You will never know és una cançó d'Imany, remesclada en la versió que has penjat per Miguel Campbell i Matt Hughes. És estrany però avui no citaràs cap llibre, ni cap sèrie, ni cap pel·lícula. Només pots pensar en un quadre que et fascina. Cada vegada estàs més intel·lectual. Perro semihundido, de Goya, el tenies penjat a l'habitació quan eres un adolescent. Explica-t'ho.

També ploraries

Tens una amiga que fa dos dies que no viu. I acabes de parlar amb ella i es veu que encara li queden un parell de dies més de patiment, de tortura. Li falta aire, està nerviosa, es veu que crema pantalons quan planxa, també, per culpa de l'atabalament que porta, del canvi d'esquemes que ha patit la seva vida aquesta setmana. I té la sensació que algú li ha fet mal d'ull i que la seva energia negativa es contagia, i que tothom s'enfada amb ella. Està molt nerviosa i tems que necessiti tractament aviat. Esperes que, d'aquí dos dies, quan se li solucioni la terrible història que està vivint, pugueu oblidar aquest mal tràngol.

Fa dos dies li van robar el mòbil el metro. El mòbil no, l'iPhone. Just quan estava validant la seva t10, escoltant música des del mateix telèfon, de sobte va deixar de sentir-la. Es va imaginar que li havia caigut el mòbil a terra i s'havien desconnectat els auriculars. Però no: algú li havia estirat el mòbil de la bossa. Algú que ella ni va veure. Es va quedar en estat de xoc. Allà va començar tot. Després havia d'anar a treballar i ho va fer com va poder. No va ser fins que va arribar a casa que  va poder plorar. I ho necessitava, molt. Fins i tot l'endemà es va haver de posar un maquillatge especial per tapar les bosses a sota els ulls.

Quan t'ho ha explicat, primer has pensat que exagerava. De fet, sí que exagera. Som uns exagerats. Però saps que a tu també et passaria. No ho neguis. Si ara et roben el telèfon, ploraries. Mira que és trist enfonsar-se per una cosa com aquesta, però és que creus amb fermesa que et passaria. Com a mínim estaries uns dies desubicat, com ella. I, a més, començaries a pensar què fer: te'n compraries un altre? El primer iPhone, el que tens ara, no el vas pagar, una ganga (es van equivocar els de Movistar), però ara no et pots gastar tanta pasta. Com viuries, però, sense iPhone? També ploraries. I això no pot ser.

La teva amiga no escoltava Burial, quan li van robar el telèfon. Stolen dog és Burial en estat pur. La música d'aquest londinenc pot servir per tantes coses... Cuinar, llegir, escriure, pensar... Fa temps vas llegir From Hell, d'Alan Moore i Eddie Campbell, amb Burial de fons. Gran banda sonora.

Comences bé

Ja no mires tant les notícies a la tele, perquè últimament tens una sensació de dejavu constant i desgradable. El món de la informació s'ha encallat en un onanisme tràgic sobre la terrible situació econòmica-social que us ha tocat viure. És cert que aquesta sensació també te la produeix la lectura dels diaris o escoltar certes tertúlies radiofòniques però et negues a abandonar el periodisme de manera definitiva.

Tot i que en algun moment els periodistes dediquin tots els seus esforços a fer que deixis de considerar-los amb la mateixa admiració amb què ho has fet en altres moments.

Ahir, per exemple, vas veure el TN nit de Tv3. Van obrir-lo amb la notícia de Neymar, la seva festa de benvinguda i una contundent, necessària i inesborrable entrevista (irone mode on). I després d'això, després dels globus de colors, de les crispetes, del fanatisme, de la megalomania, després d'un esport que interessa a milions de persones, és cert, després d'aquesta notícia emotiva però intranscendent, no ho podem negar, després de tot, després de tot, tot, tot, van donar la notícia d'un avançament increïble en la lluita contra el càncer, una notícia que posava la pell de gallina, que també emocionava, que malauradament també afecta a milions de persones però que, sisplau, és molt més transcendent i havia d'obrir el TN.

Decidir com es comença és feina de l'editor. No deu ser fàcil ser editor. A la vida és molt complicat començar i acabar bé les coses. "Les coses" vol dir tot. Una relació sentimental a vegades comença sense adonar-te'n i és meravellós, però arriba un dia que s'acaba i ja et pots agafar fort. Ningú no ens ensenya a acabar bé. I a començar tampoc. No tens cap formació sentimental reglada, ni tampoc en periodisme, ho has de reconèixer, però la decisió de l'informatiu d'ahir diu molt poc d'aquell informatiu. Tothom es pot equivocar, cert. Tothom. Tu també.

After all és un tema de Daniel Fernandes. Forma part d'un àlbum recopilatori de diversos autors de deep house, que es diu Future Sleaze. La vas sentir ahir. Ahir també, mentre llegies la novel·la que ara tens entre mans, vas trobar-te amb un fragment que té molt a veure amb el post d'avui. Deia: "Vet aquí el que era indignant, que el futbol passés al davant de la política, però sembla que ningú no va protestar seriosament". No és un pamflet, el que llegeixes. És una novel·la impressionant que es diu Carrer Robadors, de Mathias Enard.

No vius al paradís

Has estat dos dies al Pallars i no pots fer res més que reconèixer que hi ha llocs meravellosos al teu voltant. Fa uns mesos vas anar a Chile i ja vas tenir aquesta intuïció: a vegades ens pensem que hem de córrer milers de quilòmetres (els vas fer amb avió o amb autobús, no corrent) per veure meravelles, però n'hi ha al costat de casa teva.

Podries fer un post parlant d'un lloc comú: els de ciutat, els urbanites com tu que ja us esteu preparant pel Sonar, només de posar els peus a la muntanya ja dieu que allò és el paradís. I també podries dir el que dius sempre: per dos dies, molt bé, per quatre fins i tot també, però tu ets fill de l'asfalt. Però no faràs aquest post.

Et va sorprendre que una idea, la del Paradís que tots col·loquem allà, més al Nord, o allà, creuant el mar, on no hi ha soroll, ni cotxes ni tots aquests tòpics. La idea del Paradís que la gent amb qui vau parlar aquest cap de setmana no tenen, ni de lluny, col·locat on vius tu. Per ells, tu no vius al paradís. Per ells, Barcelona és un lloc on de tant en tant hi venien a fer unes copes, on el monitor amb qui vas fer rafting hi vivia abans i hi ha de treure el cap un cop l'any però gairebé per costum. Per ells el paradís és una altra cosa. I tu no hi vius.

Però en el seu paradís també hi has descobert esquerdes que un dia et serviran per escriure una pel·lícula o una obra de teatre. Al seu paradís hi viuen personatges fascinants com el propietari de la Bruixa de Sort, fascinant per l'odi que suscita. Al seu paradís, els mossos d'esquadra són éssers odiosos que els han destrossat les festes majors, perquè ja no poden anar amb cotxe de festa en festa com feien abans. Al seu paradís, venen les fotos del rafting que vas fer molt cares. Al seu paradís, però, per sort hi segueix havent-hi pobles on només hi viuen 40 persones o menys. Tot i així, fa anys, vas passar una setmana a Farrera, treballant-hi, amb uns amics. Farrera deu tenir tres o quatre cases. Algun dia vols un manual d'instruccions per aprendre a viure en un lloc així.

Plus au sud és un tema d'Yann Tiersen (entre d'altres) que forma part del disc Tout est calme. Yann Tiersen se't va entravessar amb l'enganxosa i pesada banda sonora d'Amélie, també enganxosa i pesada. Però Yann Tiersen té meravelles com aquesta. Jean-Pierre Jeunet va dirigir Amélie i també Alien Ressurection. Cap de les dues t'han agradat. Però Alien, la del 79, de Ridley Scott, et posa la pell de gallina.