Les tietes

Vols ser l'Helena García Melero per fer el ridícul cada matí a Tv3. Vols ser l'Helena per poder aprendre a enganxar missatges a la pota d'un colom missatger i riure amb l'Empar Moliner. Vols ser l'Empar Moliner per poder tenir a prop l'Helena García Melero i confirmar que és una tieta catalana que no s'ha posat mai un davantal per cuinar i fer les coses de casa. Que no ha fet mai res a casa.

Vols ser l'Helena García Melero per aprendre a fer carn arrebossada. Encara no ho ha fet cap matí a Tv3 i creus que ho hauria de fer. Catalunya ho necessita.

Catalunya necessita que l'Espartac Peran surti a la tele cada tarda. Necessita que l'Espartac Peran deixi clar que una verdura anticancerígena no cura el càncer. Esparatac Peran va avisar a tot Catalunya perquè ningú no es confongués.

Vols ser l'Helena i l'Espartac, tots dos alhora. Vols ser el símbol del catalanisme. Vols que Catalunya et necessiti.

Vols que un dia l'Helena García Melero i l'Espartac Peran surtin parodiats al Saturday Night Live. A Internet pots trobar-ne alguns, dels gags, però costa. A Internet vas descobrir els Totally Enormous Extinct Dinosaurs. El que et va cridar l'atenció va ser el nom del grup. Costa molt triar títols. Ells ho han fet molt bé.

La princesa

Vols ser la infanta Cristina, per poder esmorzar cada matí amb l'Iñaki i passar una mala estona. Vols saber què es diuen la Cristina i l'Iñaki mentre beuen suc de taronja. Li pregunta la infanta com li està anant amb els seus advocats, com s'ho passa al judici, com ho fa perquè no li caigui la cara de la vergonya?

Quan siguis la infanta Cristina, sabràs com és fer l'amor amb un home corrupte. Potser sense ser la infanta Cristina ja has fet l'amor amb homes corruptes i no ho saps, però segur que cap ha sortit tant a la tele. Quan siguis la infanta Cristina, tu també sortiràs a la tele, però mai no et preguntaran perquè segueixes casada amb un cabron estafador. Quan siguis la infanta Cristina, potser tu també seràs una cabrona estafadora, però ningú no et dirà res.

Vols ser la infanta Cristina per tenir immunitat. Vols ser la infanta Cristina perquè la gent digui que ets molt humil. Per ser de la família reial, ets molt humil. Vols ser la infanta per provar si és impossible tenir una mica de dignititat sent de la família reial.

Però només vols ser-ho un moment. Que no duri gaire, tot això, sisplau.

Si fossis la infanta cristina segurament no hauries sentit mai Parov Stelar. No deu escoltar gaire música, la infanta. No saps si en el fons fa gaire res, la infanta. Vas conèixer Parov Stelar en un sopar. The Princess està bé per tenir-la posada mentre menges. La cena és un llibre de Hermann Koch. No fa gaire ha publicat una nova novel·la, Casa de verano con piscina. Encara no l'has llegit, però ho faràs.

Estàs enganxat

T'estàs enganxant a fer esport. Si hi ha un dia que no vas al gimnàs, et sents culpable. Acostumes a sentir-te culpable per qualsevol cosa. Ets culpable de moltes coses, i d'aquestes te'n sents culpables. Però n'hi ha d'altres que no tenen res a veure amb tu i també les portes a l'esquena. La culpa cristiana. T'ha tocat. 

Has estat una setmana sense anar al gimnàs (vas estar malalt) i ja tens la sensació que t'ha tornat a  créixer el michelín. Ets prim, però et sents gras. Ets hiperactiu, però et sents inactiu. Ets un xerrapetes de mena, però sents que a vegades no tens ganes de parlar amb ningú. Ets una cosa, però en vols ser una altra. La qüestió és queixar-se. Estàs enganxat. No ets una persona rara. N'hi ha moltes com tu.

Vius enganxat a fer coses, a tenir la setmana ocupada d'activitats, t'agrada que l'agenda se't solapi, poder dir que no pots amb tot, per això també vas al gimnàs. Abans hi anaves tres cops per setmana com a molt, ara ja n'hi vas cinc. Et falten hores, com no te n'han de faltar, però t'encanta.

Estàs enganxat a no parar, i et costa veure que, quan pares, és quan tot es col·loca a lloc. I això està bé. Para una mica. Desenganxa't.

Ratatat van treure Drugs al 2010. Al vídeo hi surt gent una mica més rara que tu. Podrien ser els protagonistes d'algun llibre de David Foster Wallace. Extinció és l'únic que t'has pogut acabar.

La cultura no és morta

Ja no saps quina ràdio escoltar als matins. No t'agraden les tertúlies. N'has provat unes quantes, però, sobretot els dilluns, et posen nerviós. Tens la sensació que, més que opinar sobre la realitat, opinen sobre ells mateixos. S'agraden. A tu sempre et costa força agradar-te a tu mateix, però a ells no els costa gens. Parlen amb tota la seguretat del món. Saben que l'arreglaran, el món, o com a mínim es creuen que tenen el poder per fer-ho. Parlen de corrupció política, d'estafes econòmiques, de futbol. Parlen molt de futbol. Però no parlen mai de cultura. O en parlen ben poc. Un dia van dedicar més de 20 minuts a parlar amb en David Bisbal. Un altre van parlar només 30 segons amb en Sergi Belbel sobre els problemes al TNC. Els tertulians que no t'agraden no creuen que s'hagi de fer res per la cultura. I saps que no és per modèstia, que si no en parlen és perquè no volen, no perquè es pensin que no en poden dir res.

Saps que t'agradaria que els mitjans pensessin més en la cultura, perquè se't fa estrany que ara que la cultura (recolzada per les entitats públiques) s'està morint, els mitjans no hi dediquin programes sencers, fins i tot maratons. Hi ha més gent que mai amb ganes de dir coses, amb ganes de fer-ne, està ple de projectes que tiren com poden, i veuen, de prop, com la cultura s'està dessagnant. Hi ha activitats programades, reunions, comitès, però als mitjans no en parlen gaire. Als matins, no en parlen gens. El dia que la cultura mori, però, segur que li faran una retrospectiva amb música de Bach de fons.

Tu prefereixes seguir treballant per salvar-la amb Kleerup+Lykke Li de fons. La música t'ajuda a escriure, a dir coses. Aquest dijous, a les 19h a l'FNAC de L'Illa, Gerard Guix dirà coses. Presenta la seva trilogia juvenil El Prodigi, L'Enginy, El Talent. Una altra de les seves millors novel·les, però, és Dia de Caça. 

Gent maca

Tens una tendència impulsiva a malpensar. Has (mal) pensat que el missatger que t'ha vingut a portar un paquet a casa treballava amb desgana. La seva feina no li agrada i t'ha entregat el paquet amb alguna cosa menys que desídia. Més tard, has anat a fer cua a una Caixa. (És el segon cop que parles d'aquesta empresa al teu bloc i no t'agrada, però la vida és així). Mentre esperaves, has observat  la dona de 50 anys que despatxava. Tampoc no tenia ganes de treballar. Ho veies per com parlava, per com deixava anar aire entre frase i frase, per com feia perdre els nervis a la clienta fent-li repetir tot dues vegades. Ho has vist clar quan has sentit que la dona de 50 anys deia la frase: "Jo no faig les normes, o sigui que...". Aquestes frases tan maques que deixa anar la gent que atén al públic per treure-se't de sobre i fer-te callar. Hi ha gent que no té ganes de treballar. 

Et passa sovint quan vas a restaurants. Sempre tens problemes amb els cambrers. I has après a queixar-te. Saps que treballar de cara al públic és dur, vas treballar molt de temps a l'FNAC, però també saps que es treballa molt millor si poses bona cara. No els perdones que no et facin bona cara, els cambrers. Quan no et fan bona cara, el teu cap no pot parar de pensar en la manera de venjar-te. La venjança serà durant el sopar. Els teus amics contemplen astorats les teves reaccions. Tens una tendència impulsiva a sobre-reaccionar, potser sí, però és que et posa molt nerviós adonar-te que hi ha gent que treballa sense cap mena de ganes de treballar.

Et sap greu (mal) pensar d'aquesta manera. Tothom pot tenir un mal dia, un sou molt baix, o un cap fill de puta, però tu necessites creure que encara queda gent maca. I saps que n'hi ha. Un dia els dedicaràs un post.

Simian Mobile Disco seran al Primavera Sound d'aquest any. Al Primavera Sound s'ha de fer molta cua per anar als lavabos. Les cues dels lavabos són un bon lloc per conèixer gent maca. Hi ha gent que llegeix quan va al lavabo. Tu no. Creus que hi ha novel·les que no es poden llegir en un lavabo. Una educación libertina, de Jean-Baptiste Del Amo, s'ha de llegir en una butaca.

Els pobles

El teu avi està començant a perdre el nord. La teva àvia ha passat uns dies a l'hospital i han hagut d'estar separats. La teva mare els ha cuidat tant com ha pogut. La teva tia, que és menys forta i pateix més, ha tret energies de sota les pedres i ha anat amunt i avall. De Darnius, el poble dels teus avis, a Figueres, on viu ella. És la teva família.

El teu avi es moria de ganes que tornés la teva àvia, la seva dona. No ho deia, a la teva família mai no es diuen aquestes coses. Ara la teva àvia ja és a casa. El teu avi no saps on és. No sap on és. El teu avi està començant a perdre el nord. La teva mare i la teva tia estan espantades. Tu també. La teva àvia també. El teu avi ara diu que no viu a Darnius, que la casa on viu des de fa més de 60 anys, que la casa que fa més de 60 anys que és a Darnius, ja no és a Darnius, diu, és un altre poble. El teu avi ja no sap a quin poble viu. I quan li sents dir, se't trenca el cor.

El teu avi ara viu a molts pobles alhora. Els pobles del teu avi són els millors per viure-hi. Cada dia viu al que li sembla millor. S'hi sent molt còmode fins que surt al carrer i s'adona que tots aquells pobles que s'havia imaginat tornen a ser el mateix, Darnius. I llavors no entén res. I s'espanta. I la teva àvia també s'espanta. I la teva mare i la teva tia també s'espanten i pensen que ha arribat el moment de cuidar dels pares com mai no ho havien fet abans.

Aniran de poble en poble cuidant dels teus avis.

Arcade Fire van llançar la cançó We used to wait amb una proposta molt interessant. Si entres al link següent The Wilderness downtown pots personalitzar-te el vídeoclip de la cançó amb les imatges del lloc on vas néixer. A Terres de Vidre, Alessandro Baricco escriu sobre la terra que un no pot deixar mai de sentir com a pròpia. Has llegit aquest llibre tres o quatre vegades. Saps que un dia o altre ho tornaràs a fer.

Ets hipocondríac

Estàs malalt. Fa quatre dies que no surts de casa. Tens la grip. Quatre dies són molts dies, són moltes hores per poder pensar que tens alguna cosa més que la grip. Que el teu voltant estigui ple de gent amb grip no és una prova prou ferma com per deixar de pensar que només tens la grip. Tens alguna cosa més, misteriosa, inexplicable. T'ha passat sempre: una taca vermella al canell es converteix en una visita a urgències.  Suar massa una nit d'agost no pot ser res més que un problema de tiroides. I greu.

Exageres els teus símptomes. No ho fas conscientment. Diuen que és la por. Que la por et fa fer les coses més grans. Per això estàs tranquil quan mires al teu voltant i veus, per exemple, que tancaran la Sala Tallers del Teatre Nacional. Penses que, com que ets hipocondríac, ho estàs exagerant i no és un problema greu. No, que la tanquin no vol dir res. Res de res. La cultura està molt bé, està molt sana, ets tu que tens por i ho veus tot malament.  Quan sents els discursos que fan les del PP (perquè el del PP no surt mai), i et fan mal les orelles, et tranquil·litzes, perquè les aberracions que sents només són fruit de la teva exagerada hipocondria. Et penses que el món està podrit i molt malalt, però, tranquil, estàs exagerant. Tot va molt bé. Tothom ho fa tot molt bé. Al teu voltant, tot funciona estupendament bé.

Ets irònic, ets obsessiu. La música, com els passa a les feres, et calma. Escoltat Azari & III sovint et fa treure els problemes del cap. L'art, algun cop, tapa els problemes i, algun altre, els posa en primer pla, com la pel·lícula Margin Call. Si no tens un bon dia, no la miris. A no ser que t'agradi patir.

Et dius Don Juan Carlos

Avui has parlat amb l'Edmundo per telèfon. Una d'aquelles trucades tan divertides, d'aquelles que t'agraden tant i tant que en voldries tenir una o dues cada dia. L'Edmundo t'ha dit Don Juan Carlos repetidament durant tota la trucada.  L'Edmundo no devia ser conscient del que estava provocant. No et preocupa tant l'error en sí, sinó les seves conseqüències. Tu has respost a les seves preguntes amb la teva habitual apatia (habitual apatia en aquests casos, en aquets tipus de trucades, tu ets més aviat simpàtic en general) i no saps si això ha estat a l'alçada del protocol que et corresponia com a Don Juan Carlos. També et preocupen les reaccions químiques que pugui patir el teu cos a partir d'ara. T'has revisat el maluc durant tot el matí. Per ara el tens sencer. Has trucat a les teves filles i als seus marits, esperant que algun d'ells t'expliqués la veritat sobre les seves habituals gestions empresarials dubtoses. Has buscat la teva dona grega i has vist que no era a casa. No se't fa estrany. Deu estar amb algun altre home. Has pensat un moment en els teus súbdits, però només un moment, i has demanat perdó a la tele, públicament, amb aquella boqueta tan petita. 

Després de totes aquestes gestions, però, t'ha vingut una preocupació tan gran, que no saps si podràs viure igual a partir d'ara. Més que una preocupació és una por, una por terrible: ara que et dius Don Juan Carlos, quan la monarquia mori, tu també moriràs amb ella? O quan l'altre Juan Carlos ja no hi sigui, seràs tu la seva reencarnació? Val més que tornis a trucar a l'Edmundo per aclarir les coses.

No t'ha agradat que l'Edmundo et digués Don Juan Carlos. Monarchy tampoc no t'agrada especialment, però The Phoenix Alive et porta bon rotllo, gairebé tant com el surrealisme de Kurt Vonnegut a la novel·la Esmorzar de campions. No et pots creure que algu en fes una pel·lícula, d'aquesta novel·la. No saps com s'ho va fer, per això un dia la miraràs.

Antibiòtics, preservatius i plegatins

Quan surts de casa, gires a la dreta, camines uns 20 metres, tornes a girar a la dreta, camines 30 metres i t'hi trobes una farmàcia. Si després gires a la dreta, camines uns 60 metres i gires a l'esquerra, te'n trobes una altra. Si segueixes baixant, creues dos carrers, en tens una altra. Les farmàcies són com les dones embarassades per les dones embarassades. En veus moltes. Però no cal que estiguis embarassat ni que les necessitis. Hi són, objectivament. Les necessites. Van bé.

Avui a la ràdio han parlat molta estona de les farmàcies. Ahir tenien l'euro, avui ja no el tenen. Fa temps tenir una farmàcia era un negoci perfecte, avui sembla que ja no ho és tant, que els toca patir una mica més. Les farmàcies, les que tens a prop i les que no, s'han convertit en el terreny de joc perfecte pels polítics. Són l'excusa ideal per discutir-se una estona. Si cal, arribaran a les mans. Si es fan mal, tindran una farmàcia a sota a casa i hi aniran a buscar Betadine.

Les farmàcies no són les farmacèutiques. És veritat que les farmàcies te l'han clavada algun cop. Un protector per una llagueta que et va sortir al llavi, 14 euros. Les farmàcies s'han fet riques, les farmàcies són el millor negoci. És un mite? Ara mateix hi ha gent que pateix per mantenir-les. No és cap mite, ho has sentit a la ràdio. Quan veus com el govern (els governs) les maregen, t'inquieta, aquest mite, de que viuen tan bé. No tens cap farmàcia, encara que ho sembli. Només has sentit moltes entrevistes, molts farmacèutics (de les farmàcies, no de les farmacèutiques) i t'han descol·locat una mica.

Aquesta nit, quan et fiquis al llit, et vindrà al cap la imatge d'uns quants farmacèutics dormint en un "plegatín" darrera del seu taulell de ventes, pendents que algú necessiti un antibiòtic o un paquet de preservatius. Somiaràs amb ells.

La música d'Amon Tobin podria ser la banda sonora d'aquest somni. O del malson, si et toca tenir-ne un. És fàcil tenir-ne després de llegir un còmic tan inquietant com Black Hole, de Charles Burns. És fàcil tenir-ne, també, després de veure un concert-espectacle d'Amon Tobin. Si pots, quan en faci un a prop teu, no te'l perdis.

Grans passos

A les cantonades de la teva ciutat hi ha uns nois i unes noies que van vestits amb armilles. N'hi ha algunes de vermelles, algunes de verdes, algunes de grogues. No són treballadors de l'FNAC. Són membres de la Creu Roja, de Metges sense Fronteres, d'AvantCar... Són membres amb armilles. Quan t'enganxen, et somriuen amb simpatia, tu els saludes amb simpatia, passes de llarg, i a vegades, com a reacció a la decebedora no-aturada que acabes de fer, et criden fent broma, amb cinisme, contra la teva pressa, o a vegades esperen, impacients, una altra presa com tu. Algun cop t'hi has parat. Només un o dos. Depèn del color de l'armilla, també, o del magnetisme que desprèn el noi (o la noia) que la porta. Sincerament, mai els has recompensat la seva jornada laboral amb una afiliciació, un donatiu o el lloguer d'un cotxe. No ho has fet mai. Sincerament, ara, sempre que els veus, procures no passar pel seu radi d'actuació. Avui, fins i tot, has baixat de la vorera en una cantonada i has caminat uns segons per l'asfalt. Un cotxe t'ha estat a punt d'atropellar. Has anat tan ràpid com has pogut, fent els passos tan grans com saps, però podies haver acabat a sota les rodes d'un Hyundai. Sort que l'armilla era vermella i la noia de la Creu Roja hauria sabut com salvar-te.

Com que t'has salvat, per una banda estàs content dels teus passos, que són grans, però per l'altra, et preguntes si no estaria bé aturar-te de tant en tant. Potser tenen coses maques a dir-te, ara fa temps que no hi parles. A vegades, a la vida, quan has anat massa ràpid, t'has perdut coses pel camí.

Moderat va sorgir de la unió d'Apparat i de Modeselektor. El disc que tenen és meravellós. Vas llegir Surt el sol i encara plou escoltant-lo sovint. La novel·la sorgeix d'una altra curiosa unió: Marta Grau i Pau Estrany l'han escrita a quatre mans. Surt publicada d'aquí poc. Aviat la podràs llegir amb una portada a l'alçada.

La cultura és estranya

És estrany que encara hi hagi gent que es pensi que la teva feina no val res. I no vol dir que el que facis no estigui bé o no pugui agradar. Vol dir que hi ha gent que es pensa que, com que treballes en el món de la cultura, això es paga d'una altra manera. Vol dir que es pensen que amb la il·lusió i les ganes n'hi ha prou per pagar la feina d'un dramaturg. Ets dramaturg. Has escrit obres de teatre, has fet algunes adaptacions, i a vegades has cobrat i a vegades no. A vegades has cobrat molt bé, a vegades no tant. Has pogut fer coses, estàs content. Molt. De tot, del que has cobrat i del que no. Quan no has cobrat res és perquè tu mateix engegaves el projecte, hi ficaves dos collons i endavant. Quan has cobrat, a vegades també havies engegat tu el projecte i a vegades t'ho havien encarregat. Això està bé i s'agraeix. La teva feina, la cultura, també es paga. 

Et sembla bé, per exemple, que alguns teatres facin pagar per les estrenes, és clar que sí, et sembla bé tenir sempre present que darrere de la cultura s'hi sua, s'hi dediquen hores i, per tant, s'ha de pagar, per molta il·lusió que hi hagi. Saps (no vius tancat en una caixa de vidre) que ara mateix no hi ha peles, però això no vol dir que la teva feina no valgui res, que hagis de treballar sota el supòsit que la il·lusió del projecte t'ho pagarà tot. No et fa res fer coses sense diners, no és això, n'has fet moltes i en tornaràs a fer, però se't fa estrany que gent que no coneixes, gent que et proposa coses, ho faci considerant que la cultura és un hobbie. I ho és, sí que ho és, tant de bo hi hagués més gent enganxada a tot plegat, a llegir, al teatre, al cinema, però la cultura també és una feina. I la gent que hi treballa ha de poder cobrar. Si no, tot és molt estrany.

El matrimoni entre Jim Morrison i els djs Adana Twins sí que és estrany però no pots parar d'escoltar la versió de People are Strange. La cultura, de fet, està plena de coses estranyes.

Està prohibit

Ets al Mercadona, has carregat el carro, vas cap a la cua. Tries una cua. Uns clients estan acabant. T'hi fiques. El caixer surt de la caixa. Segueixes ficant les teves coses. El caixer no ha tornat a la caixa. A darrere teu, altre clients comencen a fer cua. La dona gran de darrera teu porta una jaqueta molt maca. T'ajups a agafar els cereals per posar-los a la caixa. Creues la mirada amb la dona de darrera. Somrieu. El caixer encara no ha tornat. Veus passar una caixera. Veu la teva caixa buida. Et mira, ella no somriu. Et diu: "Aquesta caixa està tancada". Tu et mires la caixa. No la veus tancada. Dius que no la veus tancada. Ella diu "Si no hi ha ningú, és que està tancada". Entens que no et cobraran en aquella caixa. La dona de darrera teu, la de la jaqueta maca, també ho entén i corre cap a la caixa buida del costat, on s'hi ha posat la caixera i diu: "Passin per aquí". La dona de la jaqueta maca no només ha passat per aquí, sinó que ja ha començat a deixar-hi totes les seves coses. T'encens. I li dius a la dona de la jaqueta maca: "Senyora, però no em passi a davant, sisplau". I la dona de la jaqueta maca diu: "Nen, doncs espavila que no tenim tot el dia". "Per què em parla així?" "Tu també m'has parlat malament". La dona de la jaqueta maca és estúpida. I la seva jaqueta maca fa boles. I la caixera li dóna la raó. 

Està prohibit ficar-se en una caixa que està tancada quan ningú diu que està tancada, quan el caixer no t'ha dit que estava tancada, quan la dona de darrera és estúpida i es pensa que perquè és més gran et pot faltar al respecte. La gent gran et falta al respecte quan ets més jove. La gent jove no els podem faltar al respecte perquè són grans. No ens podem enfadar. Et costa enfadar-te, vius com si estigués prohibit. No t'enfades amb ningú, no vols que s'enfadin amb tu. No dius mai coses lletges a ningú, ni males paraules. Et penses que està prohibit. I no ho està. Enfada't amb qui vulguis.

Miss Kittin diu coses lletges i també en fa. A la cançó Frank Sinatra, xupa polles, esnifa coca i demana que li llepin el cul. I no li fa vergonya dir-ho, perquè riu. Miss Kittin no té vergonya. Miss Kittin punxarà aquest divendres a la Sala Apolo. Tu potser hi aniràs. A aquelles hores no pots anar al súper: primer perquè estarà tancat i, segon, perquè vés a saber quant tardaràs a tornar-hi després del mal moment de l'altre dia. Et sents ridícul. Et passen sovint, coses així, a la vida. Sembles Larry David, a la sèrie Curb your Enthusiasm. Mira-la, et sentiràs millor.

Màquines

Quan vas veure que a davant de casa hi havia un pati enorme, no vas pensar en nens. No saps perquè però no ho vas fer. No t'imaginaves els milers de nens i nenes, els seus uniformes, perquè en porten tots, un cada un, no t'imaginaves les pilotes de bàsquet, aquests nens i aquestes nenes bramant, incansables, com màquines, i tampoc no et va venir al cap el seu professor d'educació física, cridant: Primer!, Segon!, Files!... Vas perdre els nervis, vas desmuntar-te. Però encara et vas desmuntar més quan, uns mesos després van començar a enderrocar l'edifici del costat de l'escola, de l'escola que tens just davant de casa. Els crits dels nens ja no se senten. Ara se senten les grues, màquines amb tot de noms estranys que no has buscat mai al diccionari. I encara perds més els nervis. Però què vols fer? Posar bombes? Un atemptat en una escola? Provocar la crisi de la indústria immobiliària? Com és que encara fan pisos? Vols perdre més els nervis? No, no cal. Escolta aquesta cançó, llegeix aquest llibre. T'anirà molt bé, de debò. 

Posa't uns cascos, escolta Metronomy, mira el vídeoclip de The bay unes quantes vegades, que està prou bé, i llegeix alguna cosa que et faci pensar que tu també pots cridar tant o més que aquests nens i aquestes nenes (que macus que són, diuen). La màquina de follar, de Bukowkski potser no és mala idea. Potser no és per nens petits. Però ells que cridin. Tu llegeixes.

      

Parlem? Paguem

Pagues molt, pagues per tot. Vius a Barcelona i t'adones que més d'un cop pagues per sortir de casa. Pagues per saber quant pagues cada mes. Pagues per donar uns diners al banc, a la caixa, pagues per parlar. Els teus diners els tenen allà, els fan servir. Ells paguen amb els teus diners, tu pagues perquè ells paguin amb els teus diners. Pagues 2,90 al mes per tenir una llibreta normal, pagues per pensar. Estimes i pagues. Et discuteixes i pagues. Pagues 4,75 euros cada mes si no tens els autònoms domiciliats al teu Compte Zero, pagues 4,75 al mes si no pagues autònoms perquè no tens feina. Pagues perquè no tens feina. Et van demanar: "Parlem?" i tu vas dir: "Sí". I vas haver de pagar. Pagues perquè ets burro i no acabes de fer el pas de canviar, pagues per ser tan conservador. 

Pagaries a qui fos perquè et digués què pots fer per deixar de pagar.

La música de Kassem Mosse no és amable. Els que et cobren 2,90 euros al mes per res tampoc no ho són. Kassem Mosse punxa molt a Alemanya. Has d'estar preparat per sentir-lo. Elfriede Jelinek tampoc no és amable. No ho és gens. Recordes que vas llegir la seva novel·la, Desig, pensant en Michael Haneke. Haneke estrena una nova pel·lícula demà, Amor. Segurament no serà gens amable. No pots esperar més per veure-la.

El nord

Falten pocs dies perquè et despertis, treguis el cap per la finestra i vegis com la Bibiana Ballbé i en Jaïr Domínguez cremen en una foguera. Hi haurà una foguera a cada ciutat. Et despertis on et despertis, veuràs uns homes que porten un paquet de mistos a la mà i somriuen veient com aquest parell estan a punt de convertir-se en cendres. No ets prou fort com per veure-ho. Les imatges terribles del que està a punt de passar et remouen per dintre i decideixes baixar al carrer. T'apropes als homes dels mistos i els preguntes: per què els cremareu? Per què feu una foguera? Els homes dels mistos et miren, no saben què dir. Es miren entre ells, també, esperant que algun d'ells tingui la resposta. Però cap d'ells no la té. Tot i així, un que és una mica més llest, que deu haver llegit algun llibre, respon: "És que teníem fred". I tu penses: "D'acord, si és per això..."

Tens por que cada hivern, quan faci fred, passi el mateix i et preguntes perquè tothom diu que al Nord s'hi viu millor que aquí a casa nostra. Es veu que al Nord d'Europa són més evolucionats i que allà no passarien coses d'aquestes com la de la Bibiana i en Jaïr. Però allà al nord també hi fa fred, no? Molt més que a casa nostra, de fet. I per què no encenen tantes fogueres com aquí? Deu ser que han llegit més que nosaltres. Quina sort que tenen.

The Touch vénen del nord, d'Estocolm. El seu web és molt curiós. La seva música, també. Henning Mankell no és tan curiós, però també va néixer a Estocolm i va escriure La cinquena dona, una novel·la on l'assassí mata a homes que cuiden ocells i llegeixen poesia. Al nord s'hi viu i s'hi mor molt bé.

La cultura

Fes alguna cosa. Escriu una obra de teatre, documenta't per començar una novel·la, llegeix llibres que et serveixin pel futur, i pel present, i pel passat, per demà, per ahir. Forma't, treballa més. Comença un bloc en el que t'obliguis a escriure cada dia, i no només obliga't a escriure cada dia, sinó que obliga't a triar una cançó cada dia. Relaciona aquesta cançó amb un llibre, o amb una obra de teatre, un llibre que no has escrit tu, perquè tu no escrius res ara. Escriu alguna cosa, va, sisplau, fa molt que no escrius res, llegeix, has de llegir si vols relacionar cada cançó que tries amb alguna altra cosa. Llegeix més, escriu més, escolta més.

Ets exigent, vols poder dir que tens totes les hores del dia ocupades, vols poder dir que has escrit tres obres de teatre l'últim any, que n'has estrenat dues, vols poder dir que no has parat. Vols saber per què has après a viure la cultura d'aquesta manera, quan a vegades és molt millor viure-la amb calma, descansant, vivint-la a un altre ritme.

The Wake és una cançó que de bones a primeres no hauries dit mai que t'agradaria. No coneixies The Albertans. Al principi es deien Sex with an Angel. Són de New York. Paul Auster va néixer al costat, a New Jersey. I va escriure una novel·la que, quan l'has llegida, et fa viure la vida amb un altre ritme: The invention of solitude. 

Twin Peaks

Just a davant de casa teva, s'hi paren contínuament turistes buscant la Pedrera. Es com si fossin veïns teus i un dia contemplen, espantats, com un cotxe s'emporta una moto per davant. No mor ningú. El de la moto es fa mal a l'espatlla i una esgarrapada a la galta esquerra. Els turistes s'ho miren. Tu et mires els turistes. Passen uns dies fora de casa i aquest matí s'han llevat decidits a veure qualsevol cosa de Gaudí, sigui el que sigui, però abans els ha tocat veure això. Un accident amb poca sang, per sort. No s'han atrevit a fer fotos, però algun d'ells les hauria fet. Tu també els hauries fet fotos. Són part de la teva ciutat. Els turistes i els accidents. 

Les ciutats estan fetes de coses tan disperses com aquesta. De gent que fa fotos a edificis, de motos que corren massa, de cotxes que se salten un semàfor, de gent com tu que ho contemples tot i després ho escrius perquè ho llegeixi tothom. 

John Talabot, dj català, viatja molt últimament, una ciutat rere una altra. Algun accident deu haver vist, sense voler. Un dia, quan David Lynch li doni permís, John Talabot punxarà a Twin Peaks.

                              

                             

    

Vols matar

Vols matar més d'una vegada i més de dues al dia. No t'enganyis. Multiplica-ho pels dies de la setmana, pels dies del mes, pels mesos de l'any. Vols matar quan algú no et deixa sortir del vagó metro perquè vol entrar primer, quan algú no et deixa pujar per l'esquerra a les escales mecàniques, quan veus algú que entra saltant-se el control i tu acabes de pagar 9,80€ per una T-10. Vols matar però saps que no ho pots fer, perquè no portes cap arma a la butxaca i perquè en el fons saps que no vols voler matar. Creuaries una línia.

Vols matar persones, vols matar polítics (no saps si els pots incloure tots al primer grup), vols matar dies de l'any, vols matar declaracions que has sentit a la tele, imatges que hi has vist, també, vols matar moments que has viscut i que estan dins del teu cervell. S'hi han agafat tan fort que et penses que només matant-los els podràs treure del teu cap. Moments tristos, moments que crides a la teva parella, moments que li fas un petó a la boca i baixes pel coll i baixes encara més, moments que és la teva ex-parella,  moments dolents, moments bons, moments que viatges, moments que ho fas amb avió o que ho fas sense moure't del lloc. Viatges per moments bons i per moments que no ho són tant. Tots són part de tu. Val més no matar-los.

Algú ha unit la música de The Knife amb les imatges de François Ozon. The Knife, grup suec, sembla que publicarà nou disc, Shaking the Habitual, a l'abril 2013. Ozon, director francès, acaba d'estrenar pel·lícula, Dans la Maison, basada en l'obra de Juan Mayorga El chico de la última fila. 

Mayorga, Ozon, The Knife. Tots tres creuen la línia.

Cada dia

Cada dia una cançó ocuparà una part del teu cervell. Intentaràs oblidar-la, però no podràs. S'hi enganxarà amb tanta força que s'acabarà convertint en una neurona més. L'hauràs d'alimentar. L'hauràs de cuidar. Te n'acabaràs enamorant. I ella de tu també. 

Arribarà un dia que no tindràs prou hores per escoltar totes les cançons que s'hauran ficat al teu cervell, necessitaràs un any. Arribarà un any que no tindràs prou dies per viure-les de nou. Necessitaràs gent que t'ajudi. Triaràs una persona. Primer li deixaràs escoltar algunes de les cançons que tens dins del cap. Però finalment ho compartiràs tot amb aquesta persona. També te n'enamoraràs. 

Max Cooper podria llegir Philip Roth. Philip Roth podria haver escoltat Max Cooper mentre escrivia la seva última novel·la, Nemesis.

Tu la llegiràs i t'encantarà.