Ho saps tot

Has esmorzat amb un amic i ho sabies tot d'ell. Sabies què va fer ahir al vespre, quina sèries va mirar, quin llibre va llegir, què en pensa de l'última obra de teatre que va anar veure, en quina polèmica tuitera ha participat, quin mal de panxa ha tingut, quina música ha escoltat, on ha anat a passejar. Ho sabies tot d'ell i no t'ho havia explicat. No te n'havia dit res

Ho sabies tot d'ell a través del Facebook. Escriu tot el que fa al Facebook. Construeix la seva biografia virtual. Ho fa de manera insistent i prou divertida. Ho explica tot allà. T'ho explica tot a tu i a tothom, a tothom qui té al Facebook. Per això us heu trobat i no sabíeu què dir-vos. Heu rigut, n'heu fet broma, però la cosa és preocupant. Relativament preocupant, almenys.

Per una banda, n'hi ha per riure. Et pots avançar als seus pensaments, pots treure conclusions de reflexions i d'actes que només has vist penjats a Facebook. Poden ser conclusions equivocades, de fet. Molt equivocades. Facebook dóna espai a la imaginació. El teu amic ho sap i li agrada. Li agrada crear misteri. Però de sobte, penjant-ho tot, quan us trobeu, n'hi ha poc, de misteri.

Però estàs segur que no ho penja tot a Facebook. Segur que, ben endins, amaga moltes coses. Com a mínim unes quantes que, per molta transparència virtual que vulgui tenir, no penjaria mai a Facebook. És un clàssic: tothom té racons per amagar. Per sort. 

Vols que la gent tingui secrets, que amagui coses perquè quan quedis amb ells, puguis descobrir-les. Potser ets un clàssic, però t'agraden les converses cara a cara.

Deep inside és un clàssic del house dels anys 90, però ningú no ha deixat de punxar-lo. Crim i càstig és un clàssic de Dostoievski i ningú no ha deixat de llegir-lo. Per sort.

Fas teatre i mates nens

Mentre eres a la cua del súpermercat, un dels nois que col·loca bé els tetrabricks de llet a les prestatgeries s'ha acostat a la caixera que avui no anava maquillada. Amb la falsa intenció d'explicar-li una història sense que ningú el sentís, l'ha informada que l'home que acabava de passar per caixa roba alguna cosa cada dia però que no saben com atrapar-lo. El noi dels tetrabricks de llet estava segur que és un lladre important. De fet, n'estava tan segur que ha anat inflant la història fins al punt de dir que l'home que roba coses cada dia forma part d'una xarxa organitzada. A la caixera que avui no anava maquillada li ha encantat sentir aquesta història. S'ho ha passat teta.

Vas treballar a l'FNAC. En el fons era una feina divertida. Quan no ho era, alguna tarda que hi havia pocs clients, acostumàveu a imputar els pocs que passaven per allà. Els imputàveu amb càrrecs com ara: ser rics amb problemes familiars molt greus, haver-se barallat un dia a fora l'FNAC i haver tacat la moqueta amb sang, haver escupit a algun altre client no imputat... Llavors s'apropava el segurata i comentàveu quants d'aquests clients imputats havien anat a l'habitació per ser escorcollats. Us agradava el morbo. T'agrada el morbo. A tothom li agrada. Sentir aquestes històries, veure-les, viure-les i, quan no és possible, inventar-les.

Escrius teatre. A les teves obres molt sovint mates nens, o esquitxes a tothom amb sang, o atropelles algú, o algun cop de pedra o dos. T'ho passes teta i, en el fons, saps que a la gent (a vegades) li fa gràcia. Al teatre, pots fer-hi totes les bogeries que vulguis i a la gent li encanta. Són històries, la gent en vol. Mates nens, la gent no vol que matis nens, però tal com ho intentes fer tu, tens la sensació que en el fons, a molts els agrada sentir-ho, a molts potser no. A alguns els agrada veure-ho, perquè t'ho has inventat. Perquè són històries.

El teatre serveix per inventar històries. El teatre serveix. S'ha fer el que sigui (matar nens, enamorar parelles, desbancar reis), però s'ha de fer teatre. S'ha de fer.

Violent forma part del disc Shadows de The New Division. Sang és una obra de Lars Norén que t'hauria agradat escriure a tu.

Tens una edat

Al metro has vist una adolescent de 15 anys agafant-li la mà a la seva àvia. Seien de costat i l'adolescent li explicava una història que no has estat capaç de sentir. L'àvia, molt ben arreglada, prou moderna, amb ulleres de pasta, somreia. L'adolescent estava encantada i l'àvia encara més, perquè no parava de somriure. Li veies la felicitat als ulls. Quan l'adolescent li ha agafat la mà, el cor t'ha fet un salt. A l'àvia et sembla que també.

Sovint quan agafes el metro al matí (no l'agafes gaire, però algun cop ho fas), te'l trobes ple de gent gran. Aquesta setmana els adolescents tenen festa i també l'ocupen. Però quan només hi ha gent gran no pots evitar tenir un pensament terrible. Terrible perquè és molt realista. Tu seràs com ells d'aquí uns anys. Encara ets jove, però el temps passa molt ràpid. I t'agafen nervis, t'agafa por. Et penses que seràs jove per sempre, però no és així. 

Et fa pànic fer-te gran. Creus que no ets l'únic a qui li passa (això de tenir pànic). Hi ha gent gran al metro que es perden, que no saben on han d'anar, que han de seure perquè no s'aguanten drets, que tenen tos tot l'any perquè es posen malalts tot l'any. I això et trasbalsa. Però avui quan has vist l'adolescent de 15 anys agafant-li la mà a la seva àvia, quan has vist que l'àvia portava ulleres de pasta i que tu també em portes, el cor t'ha fet un salt. 

Que et fas gran és un fet, però miraràs de fer-te gran de la millor manera possible. Vols ser una àvia amb ulleres de pasta.

Young again és una cançó de Kaspar Bjorke, de l'àlbum, "Standing on top of Utopia". Utopia és una sèrie de Dennis Kelly que es veu que s'ha de veure. Ho faràs.

Potser hauries de somriure més

Tens una amiga que somriu molt. Somriu molt, explica històries molt divetides, té uns ulls molt macus, sap escoltar, sap moltes coses de la vida, i quan les explica també somriu molt. Poques vegades l'has vista sense aquest somriure tan fantàstic i, què coi, és genial.

Però la teva amiga ahir t'explicava que a vegades té problemes per culpa de somriure tant. La malinterpreten. Un noi, per exemple, la veu somriure en un bar, es creuen la mirada, aquella mirada breu però creuada, i aquest noi ja es pensa que el somriure li dedica a ell. Que és especialment i només per ell.  El noi està convençut que la teva amiga s'ha enamorat d'ell i que per això somriu. I l'ataca.

La teva amiga també et va explicar que un dia que anava somrient pel carrer, de nit, un home se li va apropar i li va dir: "Sempre passes per aquest carrer? A partir d'ara hi passaré cada dia per veure't amb aquest somriure i amb aquests ulls". Evidentment, la teva amiga no ha passat mai més per aquell carrer.

Vols deixar clar que la teva amiga no està boja, per somriure tant. Els bojos són els altres. Bojos potser no és la paraula. Simplement que molts viuen amb una tendència natural a no somriure mai, acostumats a que la gent no ha de ser agradable amb els altres. Per això qualsevol mostra d'afecte superior a la mitjana habitual pot semblar un exercici de flirteig o d'enamorament imparable.

I la teva amiga simplement practica el positivisme quotidià, les ganes de veure-ho tot amb bons ulls, sense arribar a la ingenuïtat, per descomptat. 

La teva amiga, preocupada, et va dir que potser havia de deixar de somriure o, almenys, deixar de ser tan amable amb la gent. No vol que li passi res de dolent. Li vas treure del cap. Potser val més que tothom aprengui a somriure una mica més a partir d'ara.

Nota: Aquest post no està patrocinat per cap comuna hippie.

Human Woman va treure disc el 2012, en un doble format: les cançons originals juntament amb  remixes de gent tan important com Kaspar Bjorke. Orgullo y prejuicio y zombies és una novel·la-remix prou bona que Seth Grahame-Smith va fer de la novel·la de Jane Austen. Tot i així, tens la sensació que podia haver estat molt més gamberra del que és.

140 caràcters

Aquesta setmana hi ha hagut una intensistat especial entre la gent que segueixes a Twitter. Si no recordes malament el dia, dimarts es va encetar una polèmica sobre la crítica teatral, sobre el valor de les opinions positives, sobre el valor de les negatives, sobre la seva necessitat, sobre les seves conseqüències. Has llegit articles, has llegit opinions, comentaris de facebook, molts tuits... L'univers virtual n'ha anat ple durant tres o quatre dies. La intensitat era tal que semblava que haguessin de portar algú al patíbul i tot per haver dit el que havia dit o per no haver-ho dit.

Tens iPhone, tens Facebook a l'iPhone, tens Twitter a l'iPhone, no tens Instagram... Et podries passar el dia llegint mil comentaris virtuals que, llegits de cop, seguits i en calent, semblen portar els temes a la fi del món. Twitter ha obert les portes a una enorme democràcia d'opinions. Tothom  pot dir la seva i a la seva manera. Tothom ho pot llegir, també a la seva manera. Amb 140 caràcters, pocs matisos s'hi poden fer. És cert que amb la polèmica en qüestió també s'han escrit articles de més de 140 caràcters, però tens la sensació que tot plegat pot arribar a ser molt efímer. I no treus valor a cap de les opinions que has llegit aquests dies, però sí que li treus valor a la sulfuració del conjunt.

En tot cas, el Twitter és un univers paral·lel on s'hi llegeixen opinions brillants, referències que et fan caure de cul i articles que acabes llegint en diagonal. Twitter és un univers basat en la llibertat d'expressió, però també a vegades fa que la gent s'hi enganxi els dits. De mica en mica, n'anirem aprenent. Si no és que Twitter desapareix abans que això sigui possible. Pot ser que també sigui efímer.

Freedom és una cançó de la banda sonora de Django. Vas anar a veure-la pensant que ja estàs una mica cansat d'en Tarantino, però et vas quedar sense paraules davant la contundència amb la que s'ha atrevit a parlar del que parla. Brillant. La mateixa sensació que vas tenir ahir quan vas anar a veure Imatges Gelades, de Kristian Smeds, dirigit per Alícia Gorina. Un deu per tot l'equip. Només fan funcions fins a aquest diumenge a l'Espai Lliure. S'hi ha d'anar.

No ets client

Avui no parlaràs de La Caixa. Ja n'has parlat unes quantes vegades. Parlaràs de Catalunya Caixa.

Ahir hi vas haver d'anar a fer un pagament, la matrícula d'un curs. Portaves dos fulls amb un codi de barres. Un era per tu i l'altre pels de Catalunya Caixa. Havies de pagar uns 220 euros, per posar concrets a la història. Eren la una i deu minuts del migdia, per posar-ne més encara (de concrets).

Quan li vas donar els fulls al caixer de Catalunya Caixa, et va mirar malament. No sabia què eren aquells fulls. Li va costar una mica entendre-ho. Estaven escrits en català. El caixer també era català però li va costar entendre'ls. Quan ho va haver fet, però, et va mirar malament de nou. "Ets clients d'aquí?", et va preguntar. I tu vas respondre: "No, no, jo sóc dels de La Caixa de tota la vida, sap, d'aquells catalans de La Caixa de tota la vida". Mentida. Vas respondre: "No, no sóc client d'aquí. Pagaré en efectiu". El caixer de Catalunya Caixa et va tornar a mirar malament: "Ah, vaja", va dir. "Si no ets client, només acceptem pagaments fins a les deu".

Perdó? I com ho havies de saber tu? 

Tens un full penjat a la porta de fora que ho posa. Jo no he vist cap full. Hi ha un full. No he vist cap full. Vas a mirar el full. Hi ha un full. Hi posa: "Acceptem operacions amb efectiu.... de 8.15h a 14h". Perdoni, però aquí hi diu 14h. Ostres, ens hem equivocat. Sí, s'han equivocat.

S'havien equivocat. t'havien tractat fatal. No eres client. No ets client, però ells en deuen guanyar una part, d'aquests 220 euros, entens. No ets client, i què? No els ingresses les teves fortunes, les teves joies, no els regales el teu or. Per això t'han de tractar fatal? Per què la gent que atén al client (encara que no ho siguis!!!) és tan estúpida?

Tu vas treballar a l'FNAC. Entens que la gent et pot posar nerviós. Però també entens que, amb un somriure, el dia se't fa més agradable. Hi ha gent que no ho entén.

Nothing Gold és una cançó de Joakim versionada per un mestre de les sales de ball, Todd Terje. Tots dos són realment bons.

Vas despullat

Quan acabes la teva sessió al gimnàs, te'n vas cap al vestuari per dutxar-te. Al teu gimnàs hi ha molts cossos esculturals (al llarg de la teva vida has estat a quatre gimnasos, i pots dir que aquest s'emporta la palma). Quan poses als peus al vestuari, la realitat se't planta davant dels morros com un cop de puny.

Al teu gimnàs, tothom va amb la mateixa tovallola. Bé, no és la mateixa, n'hi ha una per cada un, però tots i totes la dueu igual. Cortesia del centre. Desenes d'homes amb la tovallola a la cintura, o a sobre la banqueta, o penjada de l'espatlla. No és cap pel·lícula porno. No vas als vestuaris per mirar, tot i que ni tu ni ningú pot negar que més d'un cop ha mirat més del compte. Pels motius que sigui.

El que et sorprèn és que hi ha gent que es tapa molt. Tampoc creus necessària una exhibició constant dels músculs (de tots els músculs, de tot el que es pugui exhibir). No la creus necessària, més aviat al contrari: podria ser nociva per la teva autoestima. Però tampoc no entens el pudor constant que demostren alguns dels cossos escultrals i alguns dels que no ho són tant. Però pots assegurar que en un 95% de les ocasions són cossos esculturals els que es tapen mentre es canvien, els que es posen la tovallola a la cintura per treure's els calçotets, els que se la tornen a lligar per posar-se'n un de nets i, malgrat la seva "esculturalitat", perden l'equilibri mentre ho fan i, no, tampoc se'ls veu res. Tenen el seu pudor controlat.

Vius en una societat amb pudor. Moltes vegades el pudor és necessari, imprescindible, però moltes altres és clarament contradictori. Per què dediquen tantes hores a esculpir el seu cos si després no el poden (ni el volen) ensenyar als vestuaris? Tenen por? De què tenen por? Que els mirin? El més fotut és que no saps si aquest pudor s'ha establert com a protocol. No saps què hauràs de fer a partir d'ara amb la teva tovallola. No vols que ningú malpensi de tu.

Tampoc no saps què va pensar Hot since 82 quan va escollir aquest nom per punxar les seves sessions. Té un nom real que potser amaga amb pudor, Daley Padley. No et sona malament. Sense pudor, has de reconèixer que una pel·lícula que sempre t'ha posat molt és The talented Mr. Ripley, d'Anthony Minghella.

Beus Coca Cola

Dissabte vas fer un trasllat. Dissabte vas ajudar a fer un trasllat, més ben dit. Tu encara vius aquí, des d'on escrius aquestes línies. 

Dissabte et pensaves que aniries a pintar, però no vas pintar. Vas moure caixes. Els teus amics havien llogat un carretó (tres euros al dia, es veu que val) i vas passar-te tota la tarda portant caixes amunt i avall. Del pis antic a l'ascensor del pis antic. De l'ascensor del pis antic al cotxe. Del cotxe a l'ascensor del pis nou. De l'ascensor del pis nou al pis nou. A dins d'aquelles caixes hi havia la vida dels teus amics. Tot i que totes anaven etiquetades (no tothom és tan organitzat, malauradament), no saps ben bé què vas traslladar. Els trasllats fan il·lusió. Cansen molt, però fan il·lusió.

No fa tanta il·lusió quan ja notes que et queden poques energies i arriba el moment de traslladar mobles. Mobles no són caixes. Els mobles pesen molt més que les caixes. Un armari pesa molt. Desmuntat, també. Quatre portes, els laterals, les prestatgeries. Pesen molt. I no entren a l'ascensor (ni al del pis antic ni al del pis nou). I els teus amics ara viuen en un quart pis. 

(Nota: No escrius això per queixar-te amb els teus amics. Ho fas per deixar clar que els mobles pesen, que tot el que acumulem pesa. Quan fas un trasllat ho veus clar).

Coca Cola ara ha fet un anunci amb els mobles de protagonistes. Més concretament, amb les cadires. Elles s'apoderen del món i s'imposen als humans. "Nosaltres som el poder", diu una cadira. "Us hem controlat des de fa segles, a casa, a la feina, ho controlem tot. Nosaltres som les cadires i ara per fi us conquistarem". I el noi guapet de l'anunci li diu: "I si ens aixequem?". Coca-cola té una gran capacitat de fer creure a tothom que és una marca (una empresa) jove, que mola, que és anti-sistema. L'anunci és molt intel·ligent. Coca Cola sap mentir molt bé. I tu beus Coca Cola.

L'últim moble que vas pujar a casa dels teus amics va ser una cadira. Com que encara no tenen el sofà, li preguntaràs a la cadira si t'hi pots asseure per escoltar Nathan Fake i llegir Asfixia de Chuck Palahniuk, que per escriure el que escriu segur que no només beu Coca-cola. 

Has sobreviscut

Divendres passat van voler acabar amb tu. No van poder, però sí que van aconseguir fer-te patir. Per no  semblar frívol, no t'atreveixes a comparar-ho amb tortures xineses de l'estil "la gota que cau eternament sobre el teu cap", però sí que ho poses a la mateixa alçada que aquella seqüència de Trainspotting en la que l'Ewan McGregor precisament veu els trens passar imparablement per culpa del mono. L'habitació, forrada d'imatges de trens, es converteix en un malson.

Al teu pis, no hi ha trens a les parets. No n'hi ha avui ni n'hi havia divendres. Divendres tampoc no hi havia internet, al teu pis. Els d'ONO van voler acabar amb tu, et van deixar sense internet a casa tot un dia. 

Vas patir. Vas començar a pensar en totes les coses que fas cada dia amb internet i gairebé no et pots ni acabar l'esmorzar. Això que t'estaven fent era una gran putada. Els d'ONO tenen la culpa d'aquell divendres tan dur, però tu també. T'has canviat de companyia i es veu que, en el traspàs de poders, aquestes coses poden passar. Com que ets humà, és el segon cop que et passa. Fa uns mesos vas canviar de companyia també (una tradició com una altra), però llavors et van deixar quinze dies sense internet. Allò sí que va ser mortal. Per sort, vas ressuscitar.

Per sort, tens un mòbil amb internet.

Per sort, vas sobreviure a divendres. I quan va acabar el dia et vas adonar que, en el fons, es pot viure (un dia, dos, uns quants, no gaires, sisplau) sense internet. Et vas adonar que hi ha moments que estàs a punt de creuar el límit de l'addicció, de la bogeria. Però estàs content perquè encara no ets allà. Pensa que tant que vas patir divendres sense internet i ahir, diumenge, vas sortir de casa sense el mòbil (sense voler). I no et va passar res. Curiós. No et va passar res.

Muse presentarà el seu nou disc, curiós també, el proper 7 de juny a Barcelona. Hi aniràs. John Irving acaba de ser traduït al català, amb la seva última novel·la, In one person. És curiós, també, que últimament ja no t'agradaven tant les novel·les de l'Irving, però amb aquesta t'hi has reconciliat.

Et cremaran a la foguera

Ahir vas canviar de canal unes quantes vegades i pertot arreu hi havia el Papa, el nou Papa. Entrevistes,  experts, enviats especials. Enviats especials! La pasta que s'han deixat en enviar gent al Vaticà. La pasta que té el Vaticà. La pasta que diu que aquest nou Papa estalviarà perquè vol ser més humil. I que anirà en transport públic. T'ho creuràs, sí, home, segur que t'ho creuràs.

Ahir vas fer un tuit. Primer volies queixar-te que gairebé tots els canals s'aturessin per parlar d'això, però vas pensar-hi un moment i, collons, és que és important, la religió és important, la religió mou el món. 

I també l'atura. 

El teu tuit deia: "Que macu que el nou Papa sigui tan homòfob! Fàstic". Deia això, el teu tuit, i de seguida te'n vas adonar que estaves dient una obvietat. Canvien els Papes però això no canviarà mai. La fumata negra la seguiran fent cremant gent com tu. Et cremaran a la foguera, perquè saps que no hi haurà mai cap Papa que aplaudeixi els homes que estimen i follen amb altres homes, les dones que ho fan amb altres dones. Saps que no hi haurà cap Papa que s'alegri que les dones un dia puguin ser Papes o Mames, saps que tots els Papes tindran més de 75 anys i seran igual de rancis que aquest.

No calia fer el teu tuit. El circ seguirà sent sempre el mateix. 

Has decidit enviar el link del teu post d'avui al Papa. Que vegi aquest vídeo, que escolti la dona com parla. Que es toqui a la dutxa, el Papa, amb la sensualitat de Massive Attack. Vas conèixer aquesta cançó a la sèrie Misfits. El capítol especial de Nadal de Misfits (no recordes si de la primera o de la segona temporada) també l'hauria de veure, el Papa. Tu ja l'has vist, però fes-ho de nou.

No saps qui són

Al tren, t'has assegut al costat de dues dones. Tens una tendència natural, genètica, a escoltar les converses dels altres. No hi ha mala intenció.  És innocent, i més d'un cop t'ha servit pel que escrius. No ho pots negar. Te n'has aprofitat. Tens curiositat.

Saps que un dia et clavaran un cop de puny, perquè a vegades et costa dissimular mentre escoltes tot el que parlen els altres. Per ara, has tingut sort, no t'ha passat mai. Com a molt, algun dia, escoltant la conversa d'algú altre i caminant pel carrer, t'has fotut de lloros. Ja vas dir que eres patós.

Les dues dones del tren no parlaven entre elles. Parlaven amb dos adolescents que hi havia asseguts més enllà. Has començat a pensar quina relació tenien. No sabies res d'elles, ni dels dos nens tampoc. Les coses que es deien no eren familiars (familiars de família), ni semblava que fossin alumnes seus. Qui eren? Necessitaves més pistes. El que deien no era especialment interessant. el que era interessant era el misteri, l'enigma. Volies saber, necessiatves que et diguesisn qui eren, per què anaven al mateix tren que tu, per què anaven juntes, les dues dones. Per què?

Existeix la imaginació, que calma la curiositat. Existeix el misteri, l'enigma, la intimitat. Tu no sabies res d'aquelles dones. Elles no sabien res de tu. Hi ha moltes coses que no saps de la gent, de la gent del tren, del metro, fins i tot dels teus amics. Hi ha moltes coses que no saben de tu. No ho podríem saber mai tot. Ni cal. Si no, no existiria la imaginació.

La imaginació d'Stephen King és inacabable. I sempre t'has preguntat si ell escriur tot el que publica. Un enigma. El millor llibre que has llegit d'ell és El Resplandor. N'has llegit molts altres de dolents, també ho has de dir. Toky no saps si és un bon o un mal dj. D'ell, només en coneixes aquesta cançó. La teva curiositat farà que escoltis altres coses d'ell.

La cultura no porta una jaqueta lila

A vegades poses la tele. A la tele hi fan coses bones i coses dolentes. Coses molt bones i coses molt dolents. A la tele hi fan coses que mires sempre i coses que no miraries mai. També hi fan coses que mires de tant en tant, de passada. L'altre dia vas veure un tros de Lo sabe, no lo sabe. És un concurs. Agafen la gent pel carrer i els fan preguntes. A vegades les han de saber i a vegades no les han de saber. A vegades és normal que les sàpiguen, a vegades no és normal que no les sàpiguen.

L'altre dia van agafar un noi amb una jaqueta lila i li van preguntar: "Segons la Bíblia, com es diu el pastor que va matar Goliat?" El noi de la jaqueta lila s'ho va pensar. Tu no t'ho podies creure. El noi de la jaqueta lila seguia pensant-s'ho. S'ho deu pensar tant perquè no la vol cagar. El noi de la jaqueta lila sembla que finalment està a punt de respondre. El noi de la jaqueta lila respon "El pastor que va matar Goliat es diu Jesús". El noi de la jaqueta lila respon "Jesús".

La gent no llegeix la Bíblia, tu no has llegit la Bíblia. Potser no estaria malament que ho fessis. La Bíblia és cultura. David i Goliat són cultura. Jesús es dedicava a altres coses. No matava gegants. Jesús, David i Goliat són cultura. El noi de la jaqueta lila no sap què és la cultura. 

El noi de la jaqueta lila es va equivocar en una resposta, però s'equivocarà tantes vegades a la vida, tantes... I és curiós perquè aquesta vegada que s'equivoqués va fer que els concursants guanyessin uns quants calés. Però quan el noi de la jaqueta lila torni a equivocar-se perquè no té cultura, perquè no llegeix, perquè ningú no li posa fàcil, perquè ningú no creu que la cultura sigui important, pot enfonsar un barri, un poble, un país. La cultura és important, saber, llegir, compartir, empapar-se, escoltar... Però la cultura no porta una jaqueta lila.

Ho reconeixes, ets un addicte a la cultura. Tot i així, saps que això no vol dir que no et puguis  equivocar. Però sí que vol dir que quan un amic t'aconsella que escoltis Olafur Arnalds ho fas. I també ho fas quan el mateix amic et recomana Les Revenants, pel·lícula de Robin Campillo. I no te'n penedeixes gens d'haver-li fet cas.

Has estat al sol

Has estat al sol. Però no estàs moreno, no enganyis a ningú. No estaràs mai moreno. Fa molts anys, quan eres petit i feies allò d'anar-te'n a casa d'un amic a l'agost, una casa al costat de la platja, t'estaves dies i dies al sol, matí i tarda, i te'n tornaves, al cap de quinze dies, igual de blanc. Potser més i tot perquè, si et comparaves amb els altres, la teva tendència era clarament cap al blanc nuclear.

Has fet nudisme. Has comprovat que hi ha parts del cos que es posen més morenes que altres. Però són parts que no es veuen. Segueixes sent blanc. Hi ha coses que s'han d'assumir.

Has estat al sol, aquest cap de setmana, perquè ha fet sol. I avui és dilluns i també fa sol. Et penses que és primavera, tothom s'ho pensa, i es treu la roba (no fa nudisme). A la ràdio, diuen que dimecres tornarà a fer fred, però potser la gent ja haurà guardat la roba. I sortirà al carrer sense abrigar. T'acostumes ràpidament al bon temps. La gent s'acostuma a les bones coses.

La gent es va acostumar ràpidament a viure bé,  la gent es va acostumar a viure com si fóssim els reis del mambo. Fa poc vas estar a Buenos Aires. Hauria d'haver fet sol perquè allà és estiu, però no en feia. Potser no en feia, perquè, allà, fa anys, també vivien feliços, i ara potser no tant. Ho vas veure, vas veure que Barcelona (perquè vius a Barcelona, potser estàs llegint això des d'un altre país, però vius a Barcelona), vas veure i vas pensar que Barcelona podia anar per aquell camí.

Potser avui fa un bon dia, però no t'hi acostumis. I tampoc no t'acostumis a fer escrits tan pessimistes com aquest d'avui, sisplau, que fa bon dia. I això no ho pot negar ningú.

Sort que la cançó de David Lynch és estranyament positiva. Ningú ho diria pel seu vídeo. I és una cançó que s'enganxa, no te la trauràs del cap fàcilment. David Lynch també fa pel·lícules que no et treus del cap fàcilment. Vas odiar Mulholland Drive el primer cop que la vas veure, però ara voldries ser la Naomi Watts per poder viure Mulholland Drive una vegada rere l'altra. Et sembla que té la pell tan blanca com tu.

Quan acabes

Les coses s'acaben. S'acaben els iogurts i en vas a comprar i t'equivoques i en compres de naturals però ensucrats, que, acceptem-ho, són dolents. S'acaba el temps de presentar una sol·licitud i tu tens tots els papers a punt però te'n falta un. S'acaba l'hivern i la gent es queixa perquè fa massa calor. S'acaba l'estiu i la gent es queixa perquè vol més vacances. S'acaba el paper de vàter i has de fer servir paper de cuina.

Hi ha coses que acaben bé i coses que acaben malament. Una nit acaba malament quan beus massa alcohol. Una nit acaba bé quan fas un petó a algú que t'agrada i l'endemà et truca. O el truques. 

A vegades sembla que les coses no s'acabin. Les històries d'amor, les històries de parella, quan són llargues, costen d'acabar. Ningú no te n'ha ensenyat. Ni a acabar-les, ni a fer-ho bé ni a fer-ho malament. No en saps. Saps que se'n pot aprendre. El dia que en sàpigues, ho escriuràs a algun lloc. O potser millor que t'ho guardis per tu.

Quan s'acaba l'aigua a casa, pateixis un moment, però baixes a la botiga de sota i en compres una garrafa (massa cara potser). Quan acabes una relació, no saps a quina botiga has d'anar. I no per comprar-ne una altra, sinó per treure't aquesta cosa de dintre. Aquesta cosa.

Aquesta cosa que tens quan acabes un text. Ara feia temps que no acabaves cap obra de teatre. L'has acabada. L'adrenalina la tens a dalt de tot. Per primer cop, però, també tens molts nervis a dintre. No l'havies tingut mai tant, aquest neguit, aquesta espera. Ara quan acabes les coses, et poses molt nerviós.

Massive Attack han acabat molts àlbums. Unfinished Sympathy és de l'àlbum Blue Lines, del 1991. El 1991 Hening Mankell va escriure la primera novel·la de la saga Wallander, Asesinos sin rostro. Te n'agrada més una que no és de Wallander, Un àngel impur.

                                           

Els teus calés

Moltes vegades surts de casa i pagues un euro. Vius a Barcelona. Sortir de casa és car. A vegades pagues un euro per agafar el metro o el bus (i, sí, tens un abonament, imagina't què pagaries si no el tinguessis), a vegades pagues un euro i mig perquè vas a fer un cafè amb llet, a vegades pagues deu euros perquè passes per davant d'una llibreria i et compres un llibre, a vegades pagues 35 euros perquè obres la bústia abans de sortir de casa i hi tens la factura de la llum, a vegades pagues dos euros més perquè fas alguna trucada amb el mòbil i ja has superat el límit de trucades de Movistar. En definitiva, has sortit de casa i t'ha costat més de cinquanta euros.

Com que no vols que la cosa segueixi així, bàsicament perquè no pots o viuràs sota un pont, tens dues opcions: la primera és no sortir de casa (no parlarem del que et costa estar-te un dia a casa, si comptem la despesa de llum, aigua, gas, internet, menjar i dividint el lloguer en 30 dies). Però una opció tan radical com aquesta et costa de contemplar. L'altre seria sortir de casa i fer un"sinpa". No pagar al metro, no pagar al bus, robar el llibre de la llibreria, beure't el cafè amb llet que li ha sobrat a la persona que ocupava la taula on tu t'has assegut, enviar senyals de fum en comptes d'una trucada de Movistar... Això seria una solució, però el problema és que no hi creus. No creus que les coses anessin bé, així. No creus que aquesta sigui la solució.

Creus que han de canviar coses. Potser has de canviar de mentalitat i mirar de no gastar tant. No deixaràs de llegir, però hi ha biblioteques, hi ha amics que tenen llibres i, no ho has dit, però tens molta roba a l'armari i no cal que te'n compris tan sovint. No cal que gastis tant. Barcelona et fa gastar (és cara de collons, diu tothom, i és veritat), però no siguis covard i planta-li cara a Barcelona. Surt al carrer amb dos collons.

Winds of Change és una cançó del 2011 de Tale of Us, un duo mig de Nova York, mig de Toronto instal·lat a Berlin. No surt a l'Spotify. Es veu que els músisa a Spotify tampoc no guanyen gaires calés. Un dia en parlaràs. A Ahora sabréis lo que es correr, de Dave Eggers, hi ha molts diners, però els protagonistes no estan acostumats a remenar-los. Tenir calés no és fàcil per tothom.

S'enamoraran de tu

Al teu edifici, hi ha més gent a part de la dona que toca el piano i que té un gos. Hi ha una dona, per exemple, que viu al principal, tota sola, i que sempre va massa maquillada i que deu tenir 1.300 anys. La dona que sempre va massa maquillada passeja molt. Malgrat la seva edat, coincidiu cada dos per tres a l'ascensor i sempre que et veu et pregunta: vius aquí tu? O et pregunta: de quin pis ets tu? O et pregunta: és teu aquest gos que no para de bordar? La dona que va massa maquillada sempre et pregunta el mateix. I al principi et posava molt nerviós, molt és molt, però de mica en mica t'ha despertat tendresa, perquè, com et va dir l'altre dia la noia que l'ajuda (t'ho va dir sense que la dona que va massa maquillada ho sentís), et va dir: no està gaire bé, no li facis cas. 

La dona que va massa maquillada no està massa bé, potser per això es maquilla tant. Potser no sap qui és, ni quants anys té. No sap qui ets, és evident, i potser et pregunta tan sovint qui ets perquè li agrades. I potser per això es maquilla tant. Potser un dia, la dona que va massa maquillada, que se sent jove,  s'enamorarà de tu i et demanarà per sortir. No et coneix, no et reconeix, per això pot flirtejar amb tu.

El teu avi sí que et coneix. Un dia vas explicar, en aquest blog, que ja no sap a quin poble viu. Les coses segueixen igual. Ni han empitjorat ni han millorat. Però ahir va ser el seu aniversari. El vas trucar, i et va encantar parlar amb ell. Hi pots parlar sense cap problema. Ara, cada cop que hi parles, t'imagines que potser un dia no et reconeixerà, t'imagines que com que no sabrà qui ets potser un dia s'enamorarà de tu. Aquest idea boja et fa somriure Val més mirar-se les coses d'aquesta manera.

Apparat posa la pell de gallina, sigui amb la cançó que sigui. El vídeoclip utilitza unes imatges precioses d'una pel·lícula que no has vist, però on sembla que els protagonistes s'enamoren molt. A Smiley, de Guillem Clua, en Ramon Pujol i l'Albert Triola també s'enamoren molt. I a tu t'han fet riure unes quantes vegades. Apparat serà a la Sala Apolo aquest divendres. Smiley comença una nova aventura a la Sala Capitol a partir de la setmana que ve. Aneu-hi, sisplau. A totes dues sales.

La culpa

Els veïns de la teva escala un dia van decidir que tancarien la porta de baix amb clau. Al teu bloc no hi ha comunitat de veïns, les decisions es prenen aleatòriament i sembla que no es poden discutir. S'estableixen com una doctrina, religiosament, sense dret a rèplica.

L'única rèplica que ets capaç de pronunciar és l'acte de no tancar la porta de baix amb clau a les nits i els caps de setmana. Ho vas fer durant un temps, però hi va haver dos factors que et van fer canviar d'actitud: el primer, una trobada amb la veïna de baix, la del gos, la pianista, vestida amb un abric de pell dels bons, que et demana, sisplau, que ho facis, qua tanquis la porta de baix, perquè poden entrar lladres, poden entrar violadors i fins i tot poden entrar els que van al bar gay de sota. Molt perillós, tot plegat. El segon motiu és que, per molt absurd que trobis tancar la porta, per molt que pensis que si tanques la porta (que, de fet ja està tancada, per això existeixen els intèrfons), si tanques la porta, un dia hi haurà una emergència a casa, un incendi, un desmai, un col·lapse cerebral (ets hipocondríac), i els bombers, o els de l'ambulància, no podran entrar prou ràpid perquè la porta estarà tancada amb clau i no hi haurà ningú més a l'edifici a part de tu, que t'has desmaiat... Malgrat que penses això, no pots evitar sentir-te culpable per no tancar-la. I aquest és el segon motiu.

Et sents culpable, abans que passi, pel dia que tu no hauràs tancat la porta de baix i hi haurà un robatori al pis de sota. I els robaran el piano i el gos. A partir d'aquell moment, estaràs lliure del seu acompanyament sonor, però ple de la culpa de no haver seguit la doctrina que regeix el teu bloc de pisos. 

Hem de viure amb la culpa. Ens han batejat així.

No vas poder anar al concert de Crystal Castles. Són canadencs i estàs segur que la ràbia que desprenen les seves cançons s'assembla a la ràbia poètica amb la que A. M. Homes escriu El fin de Alice, novel·la que t'ha pertorbat i enamorat, sobretot després de saber que A. M. Homes i tu vau néixer el mateix dia (amb alguns anys de diferència).

Seràs un zombie

Et fan por els zombies. T'encanten les històries de zombies, però els zombies no et deixen dormir. Vas mirar tota la primera temporada de The Walking Dead, però no vas poder seguir amb la segona. Te n'anaves al llit i et pensaves que els zombies, des de l'altra banda del pis, vindrien a buscar-te. Els zombies són molt putes. Van lents, són tontos, però n'hi ha prou amb una rascadeta perquè et converteixin en un d'ells. No són com els vampirs, que t'han de seduir i queixalar-te la jugular. No, els molt putes gairebé només tocant-te ja et desgracien la vida. No hi ha escapatòria.

A les pel·lícules de zombies normalment mor tothom. Ningú se salva. És el que tu dius: els zombies són el pitjor que hi ha. De mica en mica, la humanitat sencera es converteix en morts vivents, amb ganes de convertir la resta de vius en zombies. Per ara no et preguntes què passarà el dia que tothom sigui zombie. Abans de ser zombie, ni que sigui per una rascada, però, has de morir. Un cop mort, trigues més o menys a fer-te zombie, però és inevitable. 

Ahir va morir la Sala Tallers, almenys tal com l'hem viscuda durant molts anys. Amb ella, van morir moltes obres que no s'hi estrenaran mai. Malgrat la por que et fan els morts vivents, desitges que la Sala Tallers es converteixi en un zombie. I no perquè reneixi tonta i lenta, sinó perquè ara que ja no hi és, estàs segur que a dins hi guarda molta ràbia, molta ràbia per tots els T6 que no s'hi estrenaran, per tots els espectacles que no s'hi faran. I aquesta ràbia, visceral, tant de bo s'escampi pertot arreu. Com ho fan els zombies.

La Sala Tallers, per molt que la matin, reneixarà. I, evidentment, ho farà amb molta mala llet. 

Wait, dels M83, és una cançó trista. Et feia por posar una música festiva i parlar de la mort de la Sala Tallers. A la saga REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, mor molta gent, però evidentment REC3 no és una pel·lícula trista. És de zombies i, sorprenentment, la miraries mil vegades més.

La intimitat

És un so reconeixible, que reconeixes tu i que reconeix tothom, perquè tothom és capaç de fer-lo. No tothom és capaç de fer tots els sons, però aquest sí. Tu no saps xiular, per exemple, i tampoc no saps fer petar els dits. El problema amb el xiular potser et ve per les dents separades, però no saber petar els dits no té a veure amb la seva mida, creus. Però el so aquest del que parles, sí que el saps fer. El fas unes quantes vegades cada dia. Hi ha gent que el fa més sovint i gent que no tant. Tu, déu n'hi do. És un so continu, suau, contundent, entrebancat, precoç o inesperat, segons el moment. És el so de quan fas pipí.

La gràcia és que no només sents el teu. Sovint sents el dels altres. Quan les portes i les parets d'allà on treballes són molt fines i algú es tanca al lavabo, buscant intimitat, el sents. És la banda sonora habitual d'aquests moments. Sents com algú fa pipí. I no se'n parla. La persona torna al teu costat, i seguiu treballant. Hi ha confiança. És curiós perquè cadascú fa un so diferent. La intimitat de cadascú és molt personal. I no et fa vergonya que sentin el teu, ni sentir el dels altres. Una convenció.

A vegades, et fa por tenir intimitat amb segons qui, però, sembla mentida, amb aquest tema, amb aquest so, es trenquen totes les barreres. És una bona manera de començar a sentir-te a prop d'algú, sense prejudicis. És una bona manera de trobar la intimitat que a vegades tant ens agrada i a vegades tant evitem.

T'imagines, per uns moments, sentint la intimitat de segons qui. De gent a qui voldries trencar-li la cara, de gent amb qui voldries tenir un fill, de presentadors de la tele, o d'autors de llibres que has llegit. T'agradaria poder tenir una relació més íntima amb ells. Parlar amb aquest llenguatge, amb aquest so, tenir-hi petites converses. No cal apropar-s'hi gaire. Pot haver-hi una paret molt fina al mig.

Little Talks és una de les millors cançons de l'àlbum de Of Monsters & Men. Et fan pensar en Arcade Fire. El seu concert també deu ser meravellós, monstruós, enorme. Enrome és Una història catalana, de Jordi Casanovas, que acaba d'estrenar al TNC. S'ha de veure. Dura gairebé quatre hores, però, tranquil, que, a la pausa, podràs anar al lavabo a fer pipí.