30 d’abr. 2013

Demà no serà festa


Demà és 1 de maig i tu fas festa. De fet també fas festa avui perquè no tens feina. No tens una feina concreta, vaja, una feina amb un sou ni amb un horari. No pares de fer projectes, de treballar, però no tens res d'això. Fa uns mesos que estàs així. Creus que no diràs res de nou, però no ets l'únic. 

Demà és 1 de maig i, encara que no tinguis festa, és un dia de festa, perquè és el dia del treballador. Se celebren els seus drets. Els drets de tots, perquè tothom és, ha estat, serà o té el dret de ser treballador i de ser-ho amb drets.

Tot i així, has sentit les declaracions de la ministra dient que "podria ser pitjor" i t'han caigut els collons per terra i t'han passat les ganes de celebrar el dia del treballador. Sobretot perquè si t'hi pares a pensar, si s'hi para a pensar tothom, viure en un país on hi ha un 27% d'atur i on es preveu que la mitjana dels propers tres anys serà del 25% és com assumir que el país té una malaltia crònica.

Veus un país que es desmunta, que està ple de gent amb talent (i, sobretot, que quedi clar que no estàs parlant de tu) que no té feina, gent amb idees, gent amb ganes, gent que fuig. Veus un país que es queda sense país, sigui quin sigui aquest país. Sents amics que diuen que tenen feina, però que fan la feina que abans feien tres persones. És clar que tenen feina. Un dia petaran.

Un dia petarà tothom, els que tenen feina i els que no en tenen. Un dia no hi haurà ningú que treballi perquè tothom haurà petat i no podreu celebrar el dia del treballador. El dia 1 de maig ja no serà festa.

Gossip va treure el seu últim àlbum, A Joyful Noise, el 2012. Get a Job en forma part. Està clar perquè l'has triada pel post d'avui. I és curiós perquè ahir vas veure a Filmin un documental que et va recomanar una amiga. Es diu Mapa, de León Siminiani, i sembla fet exprés pel post d'avui. El protagonista és un director de cine i de tv que s'ha quedat sense feina. Et vas emocionar veient-lo. És sincer, és sensacional.

29 d’abr. 2013

No ets perfecte


Avui la filla de la veïna de baix t'ha demostrat dues coses. La primera d'elles, que no ets perfecte. És una cosa que ja sospitaves, però ella ho ha acabat de confirmar. Normalment tens resposta i solució per gairebé tot, però avui t'ha enganxat en blanc. La segona, que potser no ets un home. O almenys un home modèlic. 

Ho ha fet amb una sola pregunta, quan ha tocat el timbre de casa teva aquest matí i t'ha demanat una clau anglesa. Una clau anglesa? Saps que és una clau anglesa, però no saps si en tens cap. No saps ni on l'has de buscar. Sí, ets així. Li has dit que s'esperés un moment, has anat a l'habitació petita i has buscat en una caixa de sabates on hi guardes aquest tipus de material. El que tens, que és pràcticament res. Evidentment no hi havia cap clau anglesa. Has sortit de l'habitació petita, amb cara de pena, i li has demanat disculpes. No en tens cap. Ho has dit de tal manera que semblava que demanessis disculpes per la bomba atòmica i per l'esfondrament de Bangla Desh. Ella, malgrat la teva intensitat, ha dit que cap problema, però t'ha demanat si podies ajudar-la a instal·lar unes coses a la seva habitació. Segur que tu sabries fer-ho, t'ha dit. Has empassat saliva. Ho has fet tres o quatre cops i finalment  li has reconegut la veritat: no sóc l'home que et penses que sóc, no en tinc ni idea, pensa que he de fer venir a amics perquè m'instal·lin les coses, no et puc ajudar, ho sento, no tinc clau anglesa, no sabria ni com posar-m'hi. Ella t'ha fet cara de pena, també, de compassió. Saps que no tornarà mai més a demanar-te una cosa així.

Quan ha marxat, t'has replantejat la teva vida. Realment no saps instal·lar, desintal·lar ni arreglar res. Miraràs als webs dels centres cívics si hi ha algun curs en aquest sentit. No vols viure sabent que ets tan imperfecte ni tan inútil. Al món hi ha moltes coses per arreglar i vols col·laborar-hi.

Perfect imperfections no és dels temes més coneguts de Maya Jane Coles, de fet et sembla que no l'has sentit gaires vegades. Però tot el que fa ella és bo. No tot el que fa Bret Easton Ellis et sembla tan bo, però Lunar Park sí.

26 d’abr. 2013

Estàs sol


Has vist que l'home picava a la porta de la fleca, obria la porta, cridava l'atenció de la noia jove que despatxava i li deia : "Vols que et repassi les guies?". La noia no ho ha acabat d'entendre, però ha posat cara de sorpresa. "Si vull què?" "Si vols que et repassi les guies". Hi ha hagut una moment que la noia jove s'ha incomodat molt. L'home que ha picat a la porta no era especialment atractiu i a la noia li deu haver passat pel cap una escena eròticament desagradable. "Les guies?" "Sí, les guies de la persiana". Finalment la noia ho ha entès i, una mica brusca, li ha dit que no, que ella ja tenia les guies bé. L'home que ha picat a la porta se n'ha anat, sense haver repassat les guies i sense haver guanyat ni un duro. Se n'ha anat tot sol, sense haver conquistat a la noia jove.

T'has sentit molt identificat amb l'home que ha picat a la porta. El món en el que treballes, el del teatre, el del guió, el de la cultura, t'obliga a tu i a tots els que hi treballeu a anar picant portes cada dos per tres. Malgrat que fa anys, per sort, que fas coses, moltes vegades les cares dels altres, als que els hi piques la porta, és de tant o més sorpresa que la de la noia de la fleca. Quan tu els intentes explicar el teu projecte primer mai t'entenen, els l'has de tornar a explicar, amb més detalls, i després, sovint, et diuen que no, que gràcies, a vegades d'una manera una mica brusca, a vegades no. I tu te'n vas, tot sol, a picar la porta d'una altra fleca.

Potser la decepció, però, no és la mateixa. És més forta en el teu cas que en el de l'home de les guies. Tu vas a vendre un projecte que has creat deixant-hi la pell, posant-hi mil històries teves. L'home que engreixa les guies no s'estima el greix que fa servir quan li diuen que sí. Quan li diuen que no, per tant, el cop deu ser menys dur.

Per sort, a l'home de les guies li deuen dir que sí més d'una vegada. Per sort, a tu també t'han dit que sí molts cops. Engreixar les guies de les persianes és necessari. La cultura, també.

Depeche Mode ha tret un nou disc, Delta Machine. Té cançons molt bones com Alone, però vindria a ser una mica el de sempre. Aquest cap de setmana, a Fabra i Coats (Sant Andreu, Barcelona), sí que s'hi podran sentir peces i composicions molt noves, que no són el de sempre. Avui divendres i demà dissabte té lloc el Festival Mixtur (Músiques de recerca, instal·lacions, dansa i vídeo creació). 

25 d’abr. 2013

Ho pots fer d'una altra manera


Ahir vas fer una proposta. Vas parlar amb uns amics teus i els vas dir de quedar per veure-us d'aquí una setmana per fer uns gintònics. Estàs boig. T'expliques:

1. No estàs boig per proposar fer uns gintònics. Estan de moda, tu vols estar a la moda i és l'única beguda alcohòlica que realment t'agrada.
2. Vas proposar fer-los de tarda. Això ja seria estar una mica més boig, però és una tradició que vas aprendre a Alemanya amb unes altres amigues i t'agrada repetir-la.
3. No estàs boig per haver-ho proposat a aquests amics. Bogeries més grosses heu fet que no podries explicar en un sol post.
4. conclusió: Estàs boig perquè ho has proposat una setmana abans. I no són d'aquells amics amb qui no us veieu mai i amb qui heu de programar-ho tot amb molt de temps, no. Us veieu molt i, per tant, la teva proposta va sonar a bogeria. Una mica absurda vaja. Cal que ho programis tot tan aviat?

Realment funciones així. La teva agenda un dia traurà fum. Més aviat, un dia tu trauràs fum. T'agrada preveure les coses, organitzar-les, liderar-les i t'acabes atabalant tu i atabalant als altres. Si mires el calendari dels propers dies, entre una cosa i altra, el tens molt ple. I (abans això no et passava) t'angoixa una mica.

És la teva manera de fer les coses però saps que es poden fer d'una altra manera. També saps que per molt que vulguis et costarà canviar, perquè tenir plans et satisfà. També et pot satisfer que surtin improvisats, és cert, t'ha passat moltes vegades. Però si la improvisació es pot planejar, molt millor. Estàs boig. Ja ho has dit alguna altra vegada en aquest blog.

No saps si Amirali punxarà a Barcelona algun dia. T'has contingut i no has mirat la seva agenda de sessions. La teva agenda lectora aquests dies anirà plena perquè han caigut uns quants llibres per Sant Jordi. Un any va caure Quan cau la nit, de M. Cunningham, una de les millors històries que has llegit.

24 d’abr. 2013

La passió


La teva mare s'està tres dies a casa amb tu. No ho havíeu fet mai. Vau arribar junts a Barcelona i vau fer un volt per les parades de Sant Jordi. Rectifiques: vau intentar fer un volt per les parades de Sant Jordi. Va ser fascinant. Si ja costa caminar-hi tu sol, entre la multitud, no pots descriure com costava seguir tots dos al mateix ritme. I mira que s'espavilava com mai, pobra. Va ser divertit.

Quan vau arribar a casa t'ho va dir: volia veure el futbol. Vas riure. Primer perquè, com sempre, no sabies que hi havia futbol. Bé, ho devies saber però el teu cervell ho havia esborrat. I també vas riure perquè era tan evident que la teva mare voldria veure el futbol, si jugaven, tan evident... No t'havies imagina't la primera nit que la teva mare passaria a casa teva amb un partit de futbol posat. Però et va fer il·lusió, en el fons.

Vas poder veure la passió amb la que ho viu, malgrat que, dit per ella i per mil tuits que has llegit després, es mereixien perdre, van jugar fatal, etc. La teva mare sent passió pel futbol, sent passió pels jugadors. Parlava d'en Xavi, d'en Piqué i d'en Messi tota l'estona. D'en Messi en deia: "Avui no juga" (parlava metafòricament). Però les càmeres l'enfocaven contínuament. Es veu que havia estat uns dies sense jugar. Havia de recuperar el ritme.

Ahir vas aprendre moltes coses del futbol, vas entendre com els apassionats del futbol senten els seus jugadors a prop, vas comprovar que, sentint-los tan a prop, no els molesta gens que la majoria de vegades que sortia Messi, per exemple, se'l veiés escopint o deixant anar tots els mocs que devia haver acumulat els últims dies. Fascinant. Una imatge fascinant.

El futbol és passional. La passió fa que se saltin fronteres, que e sperdin vergonyes. Mai una imatge d'una persona mocant-se havia valgut tants calés. 

Roland, I feel you no és només un vídeoclip o un curtmetratge, és una canço de Get Well Soon que posa la pell de gallina. No saps ben bé per què però et fa pensar en Sense Sang d'Alessandro Baricco.

22 d’abr. 2013

No signes



Tens tres obres de teatre publicades, però només una d'elles té el format de llibre-llibre. Llibre d'aquests que es venen un dia com avui. Recordes la il·lusió que et va fer quan et van dir que es publicaria, perquè no pots negar que l'edició és molt maca. S'acompanya, fins i tot, amb un punt de llibre a conjunt amb la coberta.

La coberta. Això sí que no et va agradar. No li veies la relació amb l'argument. L'obra explica la història d'un home que descobreix que la seva parella és immortal. La dona immortal aprofita els seus poders i es posiciona com a  salvadora del món. L'home se sent ridícul al seu costat, se sent desplaçat, molt desplaçat, i acaba convertint-se en un terrorista. Vol estar a l'alçada de la seva dona. Vol ser important.

T'havies imaginat moltes cobertes possibles però mai el dibuix que l'acompanya. Tot i així, segueixes contentíssim amb haver publicat aquesta obra. És normal, no n'has publicat mai cap més, de fet.

No vas signar llibres per Sant Jordi, l'any que va sortir publicada. Els autors de teatre no signen llibres, almenys habitualment. No saps què es deu sentir. No saps què es deu sentir quan vénen centenars de persones perquè els escriguis el mateix a la primera pàgina, no saps què es deu sentir quan no ve ningú durant l'hora que estàs firmant el llibre. No ho saps.

Sí que saps, en canvi, què se sent quan els de l'editorial et truquen i et diuen que estan a punt de destruir els exemplars que no han aconseguit vendre del teu llibre. Te'ls poden fer arribar o cremar-los, el que prefereixis. És un moment curiós, patètic, però reconeixes que tenir més de cent exemplars de la teva obra, amb la coberta inesperada, a les prestatgeries de casa teva et fa gràcia.

Tot i així, aprofites el post d'avui per convidar a qui vulgui a buscar-ne un exemplar. És Sant Jordi. Regales llibres. Editors tenen un concert molt i molt bo. The boxer és la millor cançó del disc In this Light and on this evening.

T'estimes



Avui, al carrer, t'has vist a tu mateix. Davant teu, hi havia un noi vestit una mica més modern que tu i has sospitat que anàveu cap allà mateix. No us assemblàveu en res físicament, ell era més jvoe, ell era més guapo, però eres tu mateix. Fèieu el mateix i estàveu connectats per una activitat que fas tradicionalment i que, explicant-la aquí al teu blog, quedaràs fatal. 

Cada cop que el noi de davant teu passava per davant d'una porta o d'un aparador amb vidre, girava el cap i s'hi mirava, buscava el seu reflex, segurament per assegurar-se que estava bé, que estava guapo vaja, que tenia tots els pèls a lloc, que les ulleres de sol que duia li quedaven bé, que la samarreta la portava ajustada en la mesura corresponent, etc.

Tu potser no et mires tant com feia aquest noi (sisplau, que algú et digui que no et mires tant). De fet aquest noi era una mica més fashion-victim que tu. Només cal dir que anava amb ulleres de sol de muntura verda i amb uns pantalons d'aquests roblegats que deixen veure els turmells. Tu no vas tant a la moda, però també et mires als vidres del carrer.

El noi aquest feia cares quan s'hi mirava. Feia "una" cara, vaja, aquella cara de "em miro al mirall i em poso guapo per agradar-me". Aquella cara. Tu no saps quina cara tens. I no estàs preguntant(-te) si ets guapo o no. Et preguntes si tens una cara simpàtica, si tens una cara agressiva, si tens una cara comuna, una cara avorrida... Potser mires això quan vas pel carrer i gires al cap cap a les portes que tenen vidre. Potser és que ets presumit i t'estimes massa, però, sobretot, potser és que ets un insegur. Ho ets. I el noi que anava davant teu, també.

Loving és un tema del dj alemany Johannes Heil. Va néixer a Frankfurt. A Frankfurt només hi vas passar una nit. Vas dormir al terra del pis d'un amic d'una amiga. Al terra, literalment. Eres molt jove. També eres molt jove quan vas llegir El vigilant en el camp de sègol, però hi ha moments del llibre que no has oblidat mai. Un clàssic.


19 d’abr. 2013

Un dia mataràs


Davant de casa teva ha aparegut una dona amb un paquet enorme a les mans. De fet, no era tan enorme però en dius enorme perquè era enormement terrible pel que contenia. Era un paquet ple de gra per a coloms. Amb una cigarreta a la mà i el paquet en qüestió a l'altra s'ha disposat a llençar tot el contingut (del paquet primer i del cigarro després) a la vorera de davant de casa. Un paquet sencer enorme i fastigós de menjar per coloms que, evidentment, ha comportat l'aparició sobtada de desenes, de centenars, de milers i de milions de coloms davant de casa teva que han viscut feliços durant una bona estona i que quan tornin a casa seva explicaran als seus coloms familiars i amics que davant de casa teva hi ha una dona fastigosa que es dedica a alimentar-los i vindran un dia per instal·lar-s'hi eternament o adoptaran casa teva com el resort perfecte per les vacances d'agost, de tardor i fins i tot per la temporada d'esquí.

Els coloms són rates. La dona del cigarro alimenta rates i ho fa davant de casa teva. Odies aquesta dona, odies aquesta dona que no coneixes de res. Et sap greu, però l'odies.

Un dia agafaràs un paquet de coloms (serà el primer paquet de coloms del món) i seguiràs aquesta dona fins a casa seva. Escamparàs el paquet de coloms morts per davant de casa seva amb la intenció que desenes, centenars, milers i milions de gavines enormes apareguin i comencin a obrir els animalons en canal. Deixaran el davant de casa d'aquesta dona fastigós. Ho esquitxaran tot, fins i tot la dona del cigarro quedarà bruta de sang de colom.

Faràs això per treure la ràbia que et fa que vingui cada dia a alimentar els coloms a casa teva. Faràs això o un dia mataràs algú. O la mataràs a ella (no ho pots ni pensar) o mataràs tots els coloms del món. No ho podràs fer. No ho vols fer. Hi ha d'haver altres solucions.

Wraetlic és el nom artístic del dj Alex Smoke. Rats forma part de l'àlbum que ha tret aquest any. Lluís-Anton Baulenas té una novel·la molt radical plena d'animals: Els caníbals. És la primera que vas llegir d'ell. Et sembla que per Sant Jordi caurà la seva última: Quan arribi el pirata i se m'emporti.

18 d’abr. 2013

No llegiràs



Avui has buscat un diari durant força estona i no l'has trobat. Has passat per diversos quioscos i no tenien El País. Avui volies El País, no és que el compris sempre, però avui sabies que hi havia un article que t'interessava. Però es veu que la gent llegeix molt El País o que els quioscos en compren molt pocs exemplars.

De totes maneres, al metro, a Sagrera, has vist molta gent llegint La Vanguardia. Quan dius molta, vols dir gairebé tot el vagó. I has suposat que la devien regalar en alguna parada de metro, perquè, primer, és estrany que tanta gent es compri el diari i, segon, encara és més estrany que tots vulguin llegir La Vanguardia.

Avui has vist en un altre diari, l'Ara, la notícia que Rajoy es va reunir amb el cap del grup Godó (el de La Vanguardia, el de Rac1...). Saps que Rajoy i Godó alguna relació íntima deuen tenir, saps que el contingut de La Vanguardia deu estar manipulat. Saps que majoritàriament és així.

Saps que no saps quin diari llegir i cada vegada et costa més. És la mateixa història de sempre: la informació és manipulada, però a vegades la gent té molta cara i no s'amaga de res.

I no se salva ningú. Et sap greu, però és així. El problema és que, per molt que no vulguis llegir, trobaran la forma de manipular-te igualment.

Genius of Time són suecs. T'hauria agradat llegir més coses sobre ells però a la xarxa hi ha molt poca informació. També t'agradaria llegir el còmic de The Walking Dead per confirmar que és millor que la sèrie, que vas deixar de veure, de fet.

17 d’abr. 2013

No t'emborratxaràs


Quan vas venir a viure al pis on vius ara, hi havia dues botigues de vins al costat. Sembla una bestiesa, però et feia il·lusió. Beure vi cada vegada t'agrada més. Matisa-ho: veure vi de tant en tant amb bona companyia, veure bon vi... potser és un gust massa burgès, però el tens. Tot i així, no hi pots gastar gaires diners.

Quan vas venir a viure on vius ara te'n podies gastar més, i algun dia ho feies. Compraves vi del bo. Et vas fer, fins i tot, una targeta client de la botiga més propera. Al cap de tres mesos va tancar. Van penjar el cartell de "Es lloga local" durant un temps i ara hi ha un establiment de pestanyes postisses. Molt útil.

Tot i així, tenies l'altra botiga de vins una mica més avall. El noi que venia vins allà no era tan simpàtic, però t'havia aconsellat bons vins. Ara fa dues setmanes que la botiga també ha tancat. Hi ha un cartell que diu "Es lloga". A partir d'ara, segur que no compraràs vi, almenys de manera tan fàcil. No tens  tanta pasta i, a més, t'han tret les botigues que tenies a prop. Les coses han canviat molt. En molts sentits.

A Barcelona de fet (ho confirmes ara que véns de fer una passejada al sol), hi ha centenars o milers de cartells de "Es lloga". El panorama és desolador. Per sort, les botigues de vins estan tancant i no ens podem llençar a la beguda. Acabaríem malament, si no.

Quan surts no beus gaire. Al concert de Jamie Woon, fa temps, vas beure. Res patètitc, però recordes que et vas emborratxar. El que encara no has fet mai és beure una copa de vi llegint. Sembla mentida, però no ho has fet, ni amb vi del Condis. El que sí que has fet és beure vi mentre cuines. Mentre cuines també escoltes música. Las recetas de el comidista, de Mikel López Iturriaga, és un llibre que segueix aquesta filosofia.

16 d’abr. 2013

Els deus alguna cosa


Fa un parell de dies vas escriure un estat de Facebook, acció que no fas gaire sovint. Al Facebook només hi acostumes a penjar els links del teu blog i alguna fotografia de tant en tant. Però l'altre dia vas penjar un estat. Bé, en vas penjar dos, i segurament això va trencar els esquemes (relativament) dels teus amics virtuals (i reals en gairebé tots els casos, perquè no acceptes gent que no coneixes personalment).

El segon dels estats de Facebook, i del que parles ara mateix, deia: "Seré una vaca", en primera persona. Sí, també saps parlar en primera persona. Evidentment és un estat provocador, amb cert punt de misteri, però sobretot absurd. Evidentment el món no s'ha parat ni la gent ha deixat les seves famílies per entendre exactament què volies dir, però, evidentment també, ha suscitat preguntes. I una resposta teva: potser has creat massa misteri per una absurditat. Una absurditat que ha fet que ara els deguis una explicació als teus amics de Facebook. Una explicació que, evidentment també, no donaràs. Has dubtat, però no ho faràs.

Tot pot ser que al proper estat que facis ningú no et faci cas o fins i tot que perdis amics al Facebook (o a la vida real!), però el que és segur és que aquest monstre virtual és una eina molt poderosa per inventar històries i per fer que la gent n'inventi. La informació està fragmentada, pots jugar amb ella i és divertit. Malgrat totes les crítiques, el Facebook s'ha convertit en una forma d'art. 

A veure, no siguis agosarat. Dir "Seré una vaca" no és art. O potser sí. Ara algú et matarà i et borrarà per haver dit que el Facebook és art, però realment no pots negar que més d'un cop, per exemple, la combinatòria entre la foto de perfil d'algú i la seva foto de portada t'han fet neveja, pel bon gust que tenia. Hi ha gent, a Facebook, que té molt bones idees. 

Nicolas Jaar fa el remix de Owe me. Nicolas Jaar sap barrejar molt bé textures musicals diverses. Vicenç Pagès, autor de la teva ciutat, també en sap molt. Amb un dels seus primers llibres, El món d'Horaci, et va deixar clavat a la cadira. Un dia explicaràs la història que vas viure per comrpar aquest llibre.

15 d’abr. 2013

Formes part d'un grup


Sou uns quants. Esteu junts contínuament, podeu parlar sempre que ho voleu. Sou gairebé una sola persona. No estàs mai tanta estona amb ningú com ho estàs amb tota aquesta gent. Qualsevol pot pensar que us estimeu molt. Sou un grup i teniu un nom: "Escolàpies:)". Vau anar junts a l'escola i ara esteu junts al whatsapp. Whatsapp ha aconseguit que, des que vas acceptar entrar en aquest grup, el contacte amb els seus membres sigui més fàcil que amb la teva família, amb qui no tens cap grup.

També formes part d'altres grups. Un es diu "Japo", l'altre es diu "Silent People", l'altre es diu "5fantásticos", un altre "Berlin, wir kommen wieder", un altre "Floretes+1". Deixes espai a la imaginació per deduir quin tipus de persona deu formar part de cada grup.

Gràcies al whatsapp tens el do de la ubiqüitat.  Formes part de diversos grups, convius amb totes les persones que en formen part durant tot el dia. Pots rebre missatges seus sense que et demanin permís. Pots rebre centenars de missatges, pots dedicar-te mig matí a llegir missatges que no t'interessen o que t'interessen relativament poc o, segons el dia, que t'interessen molt. O, també segons el dia, tu pots provocar l'inici d'una cadena imparable de comunicació virtual.

Formar part de tants grups és dur. Sobretot quan no acabes d'estar convençut de seguir formant part d'algun d'ells. El problema és que et fa cosa sortir-ne perquè tothom ho sabrà. Petit problema. Però si no abandones el grup (aquest grup en concret), seguiràs rebent fotos de nens petits que acaben de néixer, seguiràs rebent vídeos de la Carmen de Mairena i seguiràs rebent cadenes de missatges que si no contestes i reenvies et condemnen a una eterna mala sort. Aquest tipus de grups són els que no t'agraden. I no tens res en contra de la gent que hi ha a l'altra banda, simplement has d'acceptar que formar-ne part pot ser una mica emprenyador.

D'altres grups, però, també ho has de reconèixer,  encara que sigui virtualment, t'omplen moments brillants del dia. Això vol dir que a l'altra banda hi ha gent que t'importa de veritat.

Un dia provaràs d'enviar el tema The other side, de Nebraska, al grup en el que reps vídeos de la Carmen de Mairena. Potser espantes algú i abandonarà corrents el grup. Tothom diu que vagis a veure Searching for Sugar man. Tothom l'ha vista. No hi podràs anar en grup, hi hauràs d'anar sol.


11 d’abr. 2013

No tens fibra



Aquest matí un home ha tocat el timbre de casa teva. No el de baix, el de l'intèrfon, no, el casa teva, el de dalt, el que per tocar-lo has d'estar a sobre de l'alfombra amb una bicicleta berlinesa dibuixada. Anaves en calçotets, has corregut a posar-te alguna cosa. No estaves atractiu. Quan has obert la porta, l'home que havia tocat el timbre tampoc no ho era, d'atractiu. Tot i així, no calia rebre'l en calçotets. Saps que mai lligaràs amb un home que et toqui el timbre per sorpresa. No vius en una pel·lícula (porno).

L'home t'ha dit que venia de part de Movistar perquè encara no tenies la fibra òptica i te la volia recomanar. Tu li has dit que sí que tenies fibra òptica i ell t'ha repetit que no, que a la seva llista constava que no, que segurament t'havien fet l'oferta, però que no en tenies. Tu has insistit: sí que en tens, li pots assegurar no només perquè els tècnics van estar un matí per instal·lar-te-la, sinó perquè tens una velocitat molt més alta que la que tenies abans. L'home que no era atractiu t'ha mirat estranyat, pensant que el menties per treure-te'l de sobre. Has estat a punt de dir-li que passés a comprovar la velocitat de la teva connexió, però ell t'ha tallat el pensament amb una rèplica curiosa: "Normalment la meva llista no menteix".

La seva llista estava escrita a mà. Es veu que Movistar no fa servir ordinadors, encara. Es veu que Movistar potser no té ordinadors, ni fibra òptica, ni res. Es veu que aquest pobre home ha de treballar amb una llista feta a mà i després s'equivoca i perd el temps anant a cases on no pot veure ni nois guapos i atractius com tu amb calçotets i sabatilles d'hivern. 

Abans que marxés, li has preguntat si també venia disqueteres, perquè d'això sí que ja no en tens.

Retrograde va ser el primer single d'un disc de James Blake, meravellós de nou. Per molt que digui el nom del tema, és evident que James Blake mira endavant quan crea els seus discos. Helena Tornero, a No parlis amb estranys, ha mirat enrere en la història d'aquest país, però ho ha fet per demanar que tirem endavant d'una manera millor que la que ho hem fet fins ara. Són a la Petita dle TNC fins diumenge.

10 d’abr. 2013

The Spanish Way of Life


El teu germà es vol comprar un pis. De fet, està a punt de comprar-se'l. El teu germà ha viscut sempre amb els teus pares. Ara ja té una edat i fa temps que necessita sortir de l'ou. Ja ha sortit de l'ou en molts aspectes, no fotem, però quan tens 27 anys necessites sortir de l'ou del tot. I ara ho farà.

Quan ho vas saber, et van passar unes quantes coses pel cap: Vols dir que ara és bon moment per comprar? No s'enganxarà els dits? Tu no et compraràs mai un pis?

Tu NO et compraràs MAI un pis.

És curiós però ho tens assumit. Has decidit viure a Barcelona (per ara, perquè estàs aprenent que la vida dóna moltes voltes) i a Barcelona és gairebé inviable comprar-se un pis. De fet, potser no cal comprar-se un pis. De fet, potser és un desig que ens van ficar a dins des de petits. The Spanish Way of Life. El somni espanyol. I dius espanyol i no català, perquè aquest somni l'ha construït tot l'Estat.

Ara el teu germà formarà part d'aquest somni (o d'aquest malson), però la veritat és que no t'ho mires des d'una perspectiva política. És el teu germà i, malgrat les hipoteques, malgrat els bancs, ara ell té ganes de viure sol (i de poder convidar algú a casa, ja s'entén, sense que hi siguin els teus pares). El teu germà se'n sortirà. Això no és cap somni. N'estàs segur.

Walking on a dream és una cançó que acaba amb un fade out. No t'agraden les cançons que acaben amb fade out, però aquesta té alguna cosa que et toca. És molt molt molt "pastel" (et falten paraules per definir-la). Només cal veure el vídeo. Volies citar alguna novel·la "pastel" però t'adones que només llegeixes obres dures. Deus ser un tio dur. La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, és una de les novel·les més dures que has llegit.

9 d’abr. 2013

Mira al teu voltant


Avui has caminat una estona perquè feia sol i t'has dit "Surt, avui no fotràs res, necessites parar un dia,  el baixon d'arenalina es nota, surt i passeja".

Has caminat Diagonal avall. No seria un lloc gaire bucòlic. Podies haver-te'n anat a Montjuïc, almenys. Podies haver agafat un tren i sortir de Barcelona, però tampoc pretenies fer una excursió tan llarga.

Has caminat i no has mirat el mòbil en tota l'estona. Curiosament. Normalment camines i vas mirant si tens algun whatsapp, algun mail. Mai no mires mai el que tens al teu voltant. I és evident que et perds coses. I és evident que un dia et pots fotre una hòstia.

Avui un home s'ha fotut una hòstia amb tu. Mirava el seu iPad i venia directament cap a  tu, l'has intentat esquivar, però la reacció no ha estat prou ràpida. No hi ha hagut ferits, però de sobte has vist clar que hi ha vida més enllà del teu mòbil i del seu iPad i que potser val la pena mirar més sovint al teu voltant.

Al teu voltant hi ha edificis que no havies vist mai perquè no mires amunt, al teu voltant hi ha gent que passa i que mira el mòbil, també, però potser n'hi ha d'altra que et mira a tu. Potser un dia, si miressis al teu voltant, podries fer algun amic, alguna amiga. O fins i tot barallar-te amb algú. Si miressis més al teu voltant, passarien més coses, això segur.

The Unicorn, de Stimming, és un d'aquells temes que si comences a escoltar-lo i pares no t'entra, segurament. Si esperes una mica, inevitablement sí. Sukkwand Island, de David Vann, també és una novel·la que, si estàs vago, podries abandonar, però que si segueixes avançant saps que no te la trauràs mai del cap.

8 d’abr. 2013

L'adrenalina



Avui estrenes. Ara feia temps que no ho podies dir això. Més d'un any, de fet. Avui estrenes una lectura de l'últim text que has escrit. I ho fas acompanyat d'un equip immilorable. Estàs content, però inevitablement també estàs nerviós. Estàs histèric, tens l'adrenalina a dalt de tot.

T'agrada l'adrenalina i no recordaves com puja els dies d'estrena. Vas pensar que si era una lectura (i no un muntatge) el que estrenaves, no estaries tan nerviós, però la realitat t'ho està desmentint. A més, has fet una cosa que no havies fet mai i que ara mateix, escrivint aquest post, estàs tornant a fer. Se t'ha escapat que estàs content amb tot plegat, amb el text, amb com han anat els assajos. Estàs content i ho has dit. Has creat expectatives. I ja sabem què passa després. Per això també et poses nerviós.

La teva feina, el món que has triat per viure (i malviure també), té aquestes coses. T'exposes contínuament a ser jutjat. Però amb el temps vas descobrint que la millor manera de viure el teatre, la millor manera d'estar orgullós de les coses que fas, és gaudir-les, evitar patir-les. L'art es pateix, del patiment en surten grans obres. És cert, no ho pots negar. Hi ha una frase que dieu molt al teu voltant: "La felicitat no dóna trama". I segurament és certa, però no cal patir tampoc, sisplau.

Amb tot el procés de I després fote't un tret al cap, el text que estrenes avui, t'ho has passat molt bé. Hi ha hagut molt bon rotllo, sempre. I això no ho canviaries per res del món. Gràcies a tots els que hi heu participat, que sou uns quants.

Do the right thing demostra que l'art pot ser divertit. Forma part de l'àlbum Beams de Matthew Dear. Gent petita a la gran ciutat és un projecte de Slinkachu que també dóna bon rotllo. Aquí ho pots comprovar.

5 d’abr. 2013

Ets fosc


Has agafat el metro i estava relativament ple de gent. Hi ha hagut dies pitjors. Has anat a buscar el teu racó de sempre (ets un animal de costums). Recolzat a una cantonada, t'has trobat al costat d'un noi que no arribava als trenta anys i que era molt alt. Duia uns cascos que t'han cridat l'atenció i te'ls has mirat. La música t'agrada, els cascos també. Per això li miraves els cascos. Ell se n'ha adonat i t'ha mirat malament. Què volies? Per què el miraves? Has apartat la mirada, ja està, no ha passat res.

Heu seguit de costat tot el trajecte. Hi ha hagut un moment que ell ha tret el seu mòbil de la butxaca. Aquest gest t'ha fet sortir de la teva abstracció (avui no llegies ni res) i, per inèrcia, has mirat què feia. Has vist que escrivia al whatsapp, però no llegies la conversa. Els teus ulls, simplement, s'han quedat clavats al seu mòbil, amb la mirada perduda. Però el noi t'ha vist mirant i s'ha imaginat que estaves llegint la conversa. Tu has vist que se n'adonava i has tornat a girar la mirada, però això encara t'ha delatat més. No miraves la seva conversa, però el teu gest ha fet que semblés que sí que l'estaves mirant. I el noi s'ha posat nerviós. Ha rigut, amb mala llet, volent dir: què collons t'importa la meva conversa? Ha començat a mirar-te molt malament, t'ha passat el mòbil per davant de la cara, xulejant, i tu no has fet res. Has preferit quedar-te congelat. Tenies por.

El noi era molt alt, i tenia ganes de treure el mal rotllo de tota la setmana amb tu. T'hauria pogut clavar un cop de puny. T'ha quedat un mal gust al cos, que creus que ja no et trauràs en tot el dia. La gent té un cantó fosc, massa fosc, i quan el veus t'espantes. Tu també tens el teu cantó fosc, i deus espantar a algú el dia que el treus.

Leonard Cohen també té un cantó fosc. Fun home d'Alison Bechdel també és prou fosca, però no negaràs que vas riure molt.

Nota: El vídeo que has penjat avui conté una cançó extra que no volies penjar, però és que no has trobat cap altre vídeo per penjar d'aquesta cançó. És la cançó número 50 de la llista d'Spotify. Té gràcia que no sigui electrònica.

4 d’abr. 2013

La gent humil



La teva mare no és monàrquica però sempre ha dit que la infanta Cristina li agrada molt. Sempre ha dit que la infanta Cristina és molt humil. Més d'un cop li has intentat treure aquesta idea del cap, però ella està encantada creient que la infanta Cristina la saludarà un dia quan es trobin per Figueres, perquè la infanta Cristina és tan humil que un dia viurà a Figueres.

Dient això sembla que te'n riguis de la teva mare, però no és aquesta la intenció. Durant molts anys, els mitjans de comunicació han aconseguit fer creure a molta gent que la infanta Cristina és una amiga més, que pot anar a la perruqueria amb tu, que no té els diners ni el poder que realment té.

La infanta Cristina és tan humil i tan bona persona que mai no faria res dolent. La infanta Cristina és la metonímia de la seva família. No li agraden els elefants, no té problemes de malucs (ara no recordes si els té gaire grossos, però segurament si és ana humil els deu tenir normalets), la infanta Cristina deu parlar millor el català que la seva mare, que no el deu parlar, la infanta Cristina sembla centrada, sembla humil, però la infanta Cristina està imputada. Metafòricament, la seva família ho està molt últimament, també.

Ara trucaràs a la teva mare i li preguntaràs què en pensa de la infanta Cristina. La teva mare no és tonta:,al contrari. Per molt que digués tot això de la infanta Cristina, ella també els ha acabat veient el llautó (a tota aquesta família) i ara parlaràs amb ella i comentareu si aquest jutge que l'ha imputada acabarà fent alguna cosa de debò. O potser amb una imputació n'hi haurà prou i, amb tota la seva humilitat, la infanta Cristina tornarà a casa i vendrà la seva imatge d'humil i de bona persona i seguirà fent el bé per tots nosaltres.

Chris Malinchak és de NYC i So good to me és la seva cançó més coneguda. La novel·la més coneguda de Orson Scott Card és El juego de ender. Malgrat que amb el temps has descobert que és un conservador una mica homòfob (i això ha fet que deixessis de llegir els seus llibres) no pots negar que aquesta novel·la et va agradar molt. 

3 d’abr. 2013

Els partits que tu no veus



Ahir jugava el Barça i una mica més i ni te n'adones. Si no arriba a ser per alguns crits que vas sentir, perquè estàs addicte al Twitter o perquè la teva mare et va trucar a la mitja part i et va preguntar si el miraves, podries dir que el Barça va fer un partit important i tu no vas patir gens. De fet, no vas patir gens. De fet, se't fa estrany que l'univers sencer pateixi pel Barça, gaudeixi amb el Barça i a tu no et tremoli res de res.

Només recordes un dia que vas tremolar molt per culpa del Barça. Creus que era la final d'una Champions. No ho saps del tot segur. Era un partit que van marcar un gol en els minuts aquells que donen de regal (no saps com es diuen). No vas patir pel resultat, que no pots negar que també ho vas fer, perquè era un bon espectacle. Vas patir i vas tremolar tot tu perquè quan van marcar, mig bar es va posar a cridar i l'altre mig va començar a tirar taules i cadires per terra. Una mica més i te'n cau una sobra. I no és broma.

Però malgrat aquests moments d'intensitat, malgrat les bromes que fas contínuament sobre ser un ignorant del futbol, sents enveja. No pot ser que un esdeveniment que desperta tantes passions visqui en un planeta alternatiu al teu. T'agradaria que algú et digués com ho has de fer per entrar-hi una mica. Saps que estàs demanant un desig absurd, perquè en el fons ja en tens d'altres, de passions, no te'n falten. Però com que la curioistat et mou i l'ànsia per viure coses noves és el teu motor, et veus obligat a demanar si algú et pot dir com pots fer-ho perquè t'agradi el futbol.

Algú t'ho pot dir?

Ra Ra Riot són de Siracusa, New York. La pàgina web del seu disc Beta Love (2013) és prou interessant. El sexo en el cine y el cine de sexo és un assaig que vas llegir perquè, com has dit, tens curiositat per les coses. El sexe, el futbol, la música. Tens curiositat.

2 d’abr. 2013

Els teus



Has passat quatre dies a Figueres i no t'has mort. Figueres és la ciutat on vas néixer i créixer, és la ciutat on vas anar vestit de grunge durant molt de temps, la ciutat que et va veure amb grenyes que et pensaves que et quedaven bé. Figueres et tenia com un amant de la música de Nirvana i Pearl Jam. Figueres no es podia imaginar mai que ara escoltaries música electrònica.

A Figueres encara hi viuen els teus pares, les teves ties i el teu germà. Prop de Figueres hi ha Darnius, el poble dels teus avis, el poble que el teu avi a vegades no recorda que és el seu poble. Figueres i Darnius són la teva família.

Has passat quatre dies amb la família i has sobreviscut. Divendres vas voltar pel poble dels teus avis i et van venir records que feia anys que no tenies, perquè feia anys que no posaves els peus al Corriol. Al Corriol de petit hi jugaves a pedres amb la teva besàvia. Ara ja no saps què vol dir que jugaves a pedres. Divendres vas anar a veure ballar sardanes. Ara ja no saps ballar sardanes. Dissabte vas fer brunyols (en dius així). No n'havies fet mai. Fet, de fer-los de veritat. Vas anar amb els teus avis a fer un volt pel pantà, el pantà de Boadella on t'hi havies banyat i on feia anys que no t'hi apropaves. Vas sopar amb els teus pares. El teu pare parla menys que la teva mare. La teva mare ara et pregunta moltes coses i tu li n'expliques unes quantes més. Heu tingut quatre dies per explicar-vos coses i ho heu aprofitat. Abans això no ho feies. És una sensació estranya. Has tingut una sensació estranya: t'han agradat aquests quatre dies, no se t'han fet llargs. Has estat bé (tot i que ara també estàs bé, havent tornat a Barcelona, no ho neguis). Has estat molt feliç. Què t'està passant? A veure si seràs més conservador del que et penses.

A veure si resultarà que ara ho voldràs fer més sovint, això d'estar amb la teva família.

Mother Protect, de Niki & The Dove, no la vas descobrir tu. Tampoc te la va descobrir la teva família. Ho va fer un amic. I és innegable que escoltar-la (i ballar-la) també et fa feliç. A A. M. Homes, de qui ja n'has parlat en aquest bloc, sembla que li costa una mica més que les coses la facin feliç. La seva família queda retratada a La hija de la amante