Has estat pare

Ahir vas anar a buscar la teva fillola a la sortida de l'escola. La seva mare t'havia informat del procés que havies de seguir perquè te l'entreguessin. No es tractava de donar cap contrassenya ni de fer res estrany, però tu t'ho vas prendre seriosament i et vas dir: entra, somriu a la senyoreta, que vegi que ets algú de confiança, que vegi que la teva fillola amb tu estarà bé. Perquè sospitaves que la teva fillola faria aquella cara de timidesa i de vergonya que fa sempre i que la senyoreta podria sospitar que eres un estrany. Però la Natàlia, la senyoreta, et va reconèixer: tu ets el padrí? I vas sortir del cole amb la teva fillola, ben content. Li havies portat Donuts i galetes Príncipe. Defenses una alimentació sana, però t'ho havia demanat i vas voler-li complir el desig. Tot i així, ella es va voler menjar un albercoc que portava a la bossa. Després, va començar amb les galetes. Després, al parc.

Li vas demanar, innocent, a la teva fillola, què volia fer. I et va respondre "Anem al parc?". Ella, pobreta, no sabia ben bé on era el parc i ho vas haver de preguntar a un pare. Un pare amb qui vau fer l'excursió al parc junts. Aquí ja vas veure què volia dir anar a buscar la teva fillola (o la teva filla, o el teu fill) a l'escola. Volia dir fer amics. Tu, tu faries amics. De camí al parc i al parc mateix. Perquè... què fas si no parlar amb gent mentre la teva fillola juga als gronxadors? Ets una persona social, molt social, no tens cap problema en fer amics, però te'n vas adonar que anar al parc vol dir socialitzar per collons, encara que tinguis un mal dia. Mandra. El parc va començar a fer mandra, i mira que el pare amb qui vas estar et va caure molt bé. Va ser divertit, però vas imaginar-te fent això cada dia. (Avís per a gent amb un instint maternal molt desenvolupat: aquest post no és per ells).

Ara veus que podries escriure moltes línies sobre la vida al parc. Potser ho fragmentes i un altre dia continues. El més important, el que creus que s'ha de deixar per escrit com més aviat millor, és que la vida al parc no és bona per als que són delicats de cor, per als que pateixien a la mínima. Per tu. Ahir tenies la sensació que perdies la teva fillola cada dos per tres. Ella anava d'una banda a l'altra del parc, sense estar massa pendent de tu. Ella s'aliava amb altres, corria, s'amagava. Un no parar. I tu, patint, controlant tots els seus moviments. Fins i tot quan va arribar la seva mare va créixer l'angoixa, perquè un altre pare us va demanar si li podíeu vigilar el seu fill. Això sí que ja és massa. Ser pare és massa.

Control movement és un tema dur de Gesaffelstein, tan dur com anar al parc amb la teva fillola. Però confesses que també et va caure la bava. Has volgut ser una mica provocador, amb aquest post. Chuck Palahniuk és un provocador. Ja l'has citat altres cops, però avui Nana lliga molt bé amb el post, fins i tot lliguen les dues imatges.