3 de maig 2013

Tot és mentida


Ahir, quan estaves al tren, no només vas viure l'aventura del fracàs lingüístic d'aquest país (veure post anterior), sinó que també vas presenciar una de les costums més habituals de la raça humana.

Fa una estona que el tren s'ha posat en marxa. Estàs llegint l'última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (finalment va caure per Sant Jordi). T'agrada, estàs concentrat, però no pots evitar perdre la concentració quan sona un mòbil a tot volum. La noia de darrere teu contesta. Hola, Jordi. Primer tenen un intercanvi de rèpliques molt cordial, fins i tot macu, podries dir. Ella li pregunta si va sortir la nit abans. En Jordi deu respondre que sí. Fan broma sobre el fet que últimament estan sortint molt i això et sona. Comenten, també, algun incident que va viure en Jordi amb algun amic. La noia de darrere teu sembla molt comprensiva amb ell, li fa costat. Penses que és una gran amiga. Al cap d'uns minuts, aquells minuts en què tu has seguit fent veure que llegies però que inevitablement has escoltat tota la conversa, la noia de darrere teu canvia el ritme de la conversa i li diu a en Jordi que ha de penjar. El pot trucar després? En Jordi s'atabala. Passa res?, li deu preguntar. La noia, sense dubtar-ho, li diu que sí, que ara té pressa, s'està acabant de vestir i l'estan esperant a sota casa. La vénen a buscar unes amigues per anar a Sitges. De fet, està fent tard, i encara ha de fer alguna cosa, per això no pot parlar amb ell.

Tu mires al teu voltant: efectivament sou al tren, no sou a casa d'aquesta noia.
La noia menteix vilment.
Descaradament.

En Jordi, pobre, s'ho creu, i li diu que cap problema. La noia s'ha quedat tan ampla i segueix asseguda al tren.

Els del vagó us mireu entre vosaltres. La mentida l'ha reconeguda tothom. De fet, tothom menteix, tu també, la veritat (quina paradoxa això que sigui veritat), però no és habitual mentir de manera tan oberta, sense pudor. Mentida. Podries dir uns quants noms de polítics que ho fan sense vergonya, també. Potser és cert que els únics que diuen la veritat són els nens petits.

Kids és un tema mític de MGMT. Són de Connecticut. A Connecticut hi va morir Arthur Miller, de qui quan eres un nen (o no tan nen) vas interpretar-ne l'obra Las Brujas de Salem, text en el que uns quants personatges pateixen per culpa d'una mentida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada