Vas despullat

Quan acabes la teva sessió al gimnàs, te'n vas cap al vestuari per dutxar-te. Al teu gimnàs hi ha molts cossos esculturals (al llarg de la teva vida has estat a quatre gimnasos, i pots dir que aquest s'emporta la palma). Quan poses als peus al vestuari, la realitat se't planta davant dels morros com un cop de puny.

Al teu gimnàs, tothom va amb la mateixa tovallola. Bé, no és la mateixa, n'hi ha una per cada un, però tots i totes la dueu igual. Cortesia del centre. Desenes d'homes amb la tovallola a la cintura, o a sobre la banqueta, o penjada de l'espatlla. No és cap pel·lícula porno. No vas als vestuaris per mirar, tot i que ni tu ni ningú pot negar que més d'un cop ha mirat més del compte. Pels motius que sigui.

El que et sorprèn és que hi ha gent que es tapa molt. Tampoc creus necessària una exhibició constant dels músculs (de tots els músculs, de tot el que es pugui exhibir). No la creus necessària, més aviat al contrari: podria ser nociva per la teva autoestima. Però tampoc no entens el pudor constant que demostren alguns dels cossos escultrals i alguns dels que no ho són tant. Però pots assegurar que en un 95% de les ocasions són cossos esculturals els que es tapen mentre es canvien, els que es posen la tovallola a la cintura per treure's els calçotets, els que se la tornen a lligar per posar-se'n un de nets i, malgrat la seva "esculturalitat", perden l'equilibri mentre ho fan i, no, tampoc se'ls veu res. Tenen el seu pudor controlat.

Vius en una societat amb pudor. Moltes vegades el pudor és necessari, imprescindible, però moltes altres és clarament contradictori. Per què dediquen tantes hores a esculpir el seu cos si després no el poden (ni el volen) ensenyar als vestuaris? Tenen por? De què tenen por? Que els mirin? El més fotut és que no saps si aquest pudor s'ha establert com a protocol. No saps què hauràs de fer a partir d'ara amb la teva tovallola. No vols que ningú malpensi de tu.

Tampoc no saps què va pensar Hot since 82 quan va escollir aquest nom per punxar les seves sessions. Té un nom real que potser amaga amb pudor, Daley Padley. No et sona malament. Sense pudor, has de reconèixer que una pel·lícula que sempre t'ha posat molt és The talented Mr. Ripley, d'Anthony Minghella.