22 de març 2013

140 caràcters


Aquesta setmana hi ha hagut una intensistat especial entre la gent que segueixes a Twitter. Si no recordes malament el dia, dimarts es va encetar una polèmica sobre la crítica teatral, sobre el valor de les opinions positives, sobre el valor de les negatives, sobre la seva necessitat, sobre les seves conseqüències. Has llegit articles, has llegit opinions, comentaris de facebook, molts tuits... L'univers virtual n'ha anat ple durant tres o quatre dies. La intensitat era tal que semblava que haguessin de portar algú al patíbul i tot per haver dit el que havia dit o per no haver-ho dit.

Tens iPhone, tens Facebook a l'iPhone, tens Twitter a l'iPhone, no tens Instagram... Et podries passar el dia llegint mil comentaris virtuals que, llegits de cop, seguits i en calent, semblen portar els temes a la fi del món. Twitter ha obert les portes a una enorme democràcia d'opinions. Tothom  pot dir la seva i a la seva manera. Tothom ho pot llegir, també a la seva manera. Amb 140 caràcters, pocs matisos s'hi poden fer. És cert que amb la polèmica en qüestió també s'han escrit articles de més de 140 caràcters, però tens la sensació que tot plegat pot arribar a ser molt efímer. I no treus valor a cap de les opinions que has llegit aquests dies, però sí que li treus valor a la sulfuració del conjunt.

En tot cas, el Twitter és un univers paral·lel on s'hi llegeixen opinions brillants, referències que et fan caure de cul i articles que acabes llegint en diagonal. Twitter és un univers basat en la llibertat d'expressió, però també a vegades fa que la gent s'hi enganxi els dits. De mica en mica, n'anirem aprenent. Si no és que Twitter desapareix abans que això sigui possible. Pot ser que també sigui efímer.

Freedom és una cançó de la banda sonora de Django. Vas anar a veure-la pensant que ja estàs una mica cansat d'en Tarantino, però et vas quedar sense paraules davant la contundència amb la que s'ha atrevit a parlar del que parla. Brillant. La mateixa sensació que vas tenir ahir quan vas anar a veure Imatges Gelades, de Kristian Smeds, dirigit per Alícia Gorina. Un deu per tot l'equip. Només fan funcions fins a aquest diumenge a l'Espai Lliure. S'hi ha d'anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada