Et fan por els zombies. T'encanten les històries de zombies, però els zombies no et deixen dormir. Vas mirar tota la primera temporada de The Walking Dead, però no vas poder seguir amb la segona. Te n'anaves al llit i et pensaves que els zombies, des de l'altra banda del pis, vindrien a buscar-te. Els zombies són molt putes. Van lents, són tontos, però n'hi ha prou amb una rascadeta perquè et converteixin en un d'ells. No són com els vampirs, que t'han de seduir i queixalar-te la jugular. No, els molt putes gairebé només tocant-te ja et desgracien la vida. No hi ha escapatòria.
A les pel·lícules de zombies normalment mor tothom. Ningú se salva. És el que tu dius: els zombies són el pitjor que hi ha. De mica en mica, la humanitat sencera es converteix en morts vivents, amb ganes de convertir la resta de vius en zombies. Per ara no et preguntes què passarà el dia que tothom sigui zombie. Abans de ser zombie, ni que sigui per una rascada, però, has de morir. Un cop mort, trigues més o menys a fer-te zombie, però és inevitable.
Ahir va morir la Sala Tallers, almenys tal com l'hem viscuda durant molts anys. Amb ella, van morir moltes obres que no s'hi estrenaran mai. Malgrat la por que et fan els morts vivents, desitges que la Sala Tallers es converteixi en un zombie. I no perquè reneixi tonta i lenta, sinó perquè ara que ja no hi és, estàs segur que a dins hi guarda molta ràbia, molta ràbia per tots els T6 que no s'hi estrenaran, per tots els espectacles que no s'hi faran. I aquesta ràbia, visceral, tant de bo s'escampi pertot arreu. Com ho fan els zombies.
La Sala Tallers, per molt que la matin, reneixarà. I, evidentment, ho farà amb molta mala llet.
Wait, dels M83, és una cançó trista. Et feia por posar una música festiva i parlar de la mort de la Sala Tallers. A la saga REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, mor molta gent, però evidentment REC3 no és una pel·lícula trista. És de zombies i, sorprenentment, la miraries mil vegades més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada