Beus Coca Cola

Dissabte vas fer un trasllat. Dissabte vas ajudar a fer un trasllat, més ben dit. Tu encara vius aquí, des d'on escrius aquestes línies. 

Dissabte et pensaves que aniries a pintar, però no vas pintar. Vas moure caixes. Els teus amics havien llogat un carretó (tres euros al dia, es veu que val) i vas passar-te tota la tarda portant caixes amunt i avall. Del pis antic a l'ascensor del pis antic. De l'ascensor del pis antic al cotxe. Del cotxe a l'ascensor del pis nou. De l'ascensor del pis nou al pis nou. A dins d'aquelles caixes hi havia la vida dels teus amics. Tot i que totes anaven etiquetades (no tothom és tan organitzat, malauradament), no saps ben bé què vas traslladar. Els trasllats fan il·lusió. Cansen molt, però fan il·lusió.

No fa tanta il·lusió quan ja notes que et queden poques energies i arriba el moment de traslladar mobles. Mobles no són caixes. Els mobles pesen molt més que les caixes. Un armari pesa molt. Desmuntat, també. Quatre portes, els laterals, les prestatgeries. Pesen molt. I no entren a l'ascensor (ni al del pis antic ni al del pis nou). I els teus amics ara viuen en un quart pis. 

(Nota: No escrius això per queixar-te amb els teus amics. Ho fas per deixar clar que els mobles pesen, que tot el que acumulem pesa. Quan fas un trasllat ho veus clar).

Coca Cola ara ha fet un anunci amb els mobles de protagonistes. Més concretament, amb les cadires. Elles s'apoderen del món i s'imposen als humans. "Nosaltres som el poder", diu una cadira. "Us hem controlat des de fa segles, a casa, a la feina, ho controlem tot. Nosaltres som les cadires i ara per fi us conquistarem". I el noi guapet de l'anunci li diu: "I si ens aixequem?". Coca-cola té una gran capacitat de fer creure a tothom que és una marca (una empresa) jove, que mola, que és anti-sistema. L'anunci és molt intel·ligent. Coca Cola sap mentir molt bé. I tu beus Coca Cola.

L'últim moble que vas pujar a casa dels teus amics va ser una cadira. Com que encara no tenen el sofà, li preguntaràs a la cadira si t'hi pots asseure per escoltar Nathan Fake i llegir Asfixia de Chuck Palahniuk, que per escriure el que escriu segur que no només beu Coca-cola.