Ho saps tot

Has esmorzat amb un amic i ho sabies tot d'ell. Sabies què va fer ahir al vespre, quina sèries va mirar, quin llibre va llegir, què en pensa de l'última obra de teatre que va anar veure, en quina polèmica tuitera ha participat, quin mal de panxa ha tingut, quina música ha escoltat, on ha anat a passejar. Ho sabies tot d'ell i no t'ho havia explicat. No te n'havia dit res

Ho sabies tot d'ell a través del Facebook. Escriu tot el que fa al Facebook. Construeix la seva biografia virtual. Ho fa de manera insistent i prou divertida. Ho explica tot allà. T'ho explica tot a tu i a tothom, a tothom qui té al Facebook. Per això us heu trobat i no sabíeu què dir-vos. Heu rigut, n'heu fet broma, però la cosa és preocupant. Relativament preocupant, almenys.

Per una banda, n'hi ha per riure. Et pots avançar als seus pensaments, pots treure conclusions de reflexions i d'actes que només has vist penjats a Facebook. Poden ser conclusions equivocades, de fet. Molt equivocades. Facebook dóna espai a la imaginació. El teu amic ho sap i li agrada. Li agrada crear misteri. Però de sobte, penjant-ho tot, quan us trobeu, n'hi ha poc, de misteri.

Però estàs segur que no ho penja tot a Facebook. Segur que, ben endins, amaga moltes coses. Com a mínim unes quantes que, per molta transparència virtual que vulgui tenir, no penjaria mai a Facebook. És un clàssic: tothom té racons per amagar. Per sort. 

Vols que la gent tingui secrets, que amagui coses perquè quan quedis amb ells, puguis descobrir-les. Potser ets un clàssic, però t'agraden les converses cara a cara.

Deep inside és un clàssic del house dels anys 90, però ningú no ha deixat de punxar-lo. Crim i càstig és un clàssic de Dostoievski i ningú no ha deixat de llegir-lo. Per sort.