Màquines

Quan vas veure que a davant de casa hi havia un pati enorme, no vas pensar en nens. No saps perquè però no ho vas fer. No t'imaginaves els milers de nens i nenes, els seus uniformes, perquè en porten tots, un cada un, no t'imaginaves les pilotes de bàsquet, aquests nens i aquestes nenes bramant, incansables, com màquines, i tampoc no et va venir al cap el seu professor d'educació física, cridant: Primer!, Segon!, Files!... Vas perdre els nervis, vas desmuntar-te. Però encara et vas desmuntar més quan, uns mesos després van començar a enderrocar l'edifici del costat de l'escola, de l'escola que tens just davant de casa. Els crits dels nens ja no se senten. Ara se senten les grues, màquines amb tot de noms estranys que no has buscat mai al diccionari. I encara perds més els nervis. Però què vols fer? Posar bombes? Un atemptat en una escola? Provocar la crisi de la indústria immobiliària? Com és que encara fan pisos? Vols perdre més els nervis? No, no cal. Escolta aquesta cançó, llegeix aquest llibre. T'anirà molt bé, de debò. 

Posa't uns cascos, escolta Metronomy, mira el vídeoclip de The bay unes quantes vegades, que està prou bé, i llegeix alguna cosa que et faci pensar que tu també pots cridar tant o més que aquests nens i aquestes nenes (que macus que són, diuen). La màquina de follar, de Bukowkski potser no és mala idea. Potser no és per nens petits. Però ells que cridin. Tu llegeixes.