Grans passos

A les cantonades de la teva ciutat hi ha uns nois i unes noies que van vestits amb armilles. N'hi ha algunes de vermelles, algunes de verdes, algunes de grogues. No són treballadors de l'FNAC. Són membres de la Creu Roja, de Metges sense Fronteres, d'AvantCar... Són membres amb armilles. Quan t'enganxen, et somriuen amb simpatia, tu els saludes amb simpatia, passes de llarg, i a vegades, com a reacció a la decebedora no-aturada que acabes de fer, et criden fent broma, amb cinisme, contra la teva pressa, o a vegades esperen, impacients, una altra presa com tu. Algun cop t'hi has parat. Només un o dos. Depèn del color de l'armilla, també, o del magnetisme que desprèn el noi (o la noia) que la porta. Sincerament, mai els has recompensat la seva jornada laboral amb una afiliciació, un donatiu o el lloguer d'un cotxe. No ho has fet mai. Sincerament, ara, sempre que els veus, procures no passar pel seu radi d'actuació. Avui, fins i tot, has baixat de la vorera en una cantonada i has caminat uns segons per l'asfalt. Un cotxe t'ha estat a punt d'atropellar. Has anat tan ràpid com has pogut, fent els passos tan grans com saps, però podies haver acabat a sota les rodes d'un Hyundai. Sort que l'armilla era vermella i la noia de la Creu Roja hauria sabut com salvar-te.

Com que t'has salvat, per una banda estàs content dels teus passos, que són grans, però per l'altra, et preguntes si no estaria bé aturar-te de tant en tant. Potser tenen coses maques a dir-te, ara fa temps que no hi parles. A vegades, a la vida, quan has anat massa ràpid, t'has perdut coses pel camí.

Moderat va sorgir de la unió d'Apparat i de Modeselektor. El disc que tenen és meravellós. Vas llegir Surt el sol i encara plou escoltant-lo sovint. La novel·la sorgeix d'una altra curiosa unió: Marta Grau i Pau Estrany l'han escrita a quatre mans. Surt publicada d'aquí poc. Aviat la podràs llegir amb una portada a l'alçada.