Ets patós

A vegades la teva vida és una cadena imparable de petits esdeveniments que, aïllats, tindrien poca gràcia i, en el fons, poc sentit. Són petites coses, gens extraordinàries en la seva unitat, però gairebé inversemblants en el seu conjunt. Les conseqüències d'aquesta conjunció personalitzada poden variar: algun cop han acabat en una simple història explicada entre cerveses, a vegades en un hospital, i, avui,  en un blog com aquest.

Surts de casa sense la targeta de metro. Primer esdeveniment. N'has de comprar una altra. La màquina no t'accepta la targeta de crèdit. Fa aquella cosa que, un cop la fiques, entra i surt sense parar. Estàs parlant de la targeta de crèdit. En una altra màquina sí que funciona. Fiques la T10 al torniquet. Treus la T10, fas per entrar i el torniquet no ha girat. Et claves un cop a les cuixes amb la barra de ferro. Totes dues cuixes. Fins i tot t'ha tocat una mica els ous. Literalment. Et toca baixar les escales una mica coix. I pretens fer-ho, alhora, mirant el mòbil, que és una cosa que no pots deixar de fer mai. Perquè tens la sensació que t'esperen, que t'espera el Facebook, per donar-te algun estat nou, que t'espera el twitter, per piular-te, que t'espera el whatsapp, per donar-te alguna resposta. La resposta: no t'espera ningú.

Avui no t'ha passat, però més d'un cop, després de qualsevol incident com aquests que acabes d'explicar, has caigut, escales avall. Al metro. T'ha passat tres cops. Dos has acabat a l'hospital. Esquinçat.

No sempre t'entrebanques a les escales perquè mires el mòbil. A vegades t'entrebanques amb tu mateix, o amb l'asfalt, llis, o amb la vorera, en perfecte estat. T'entrebanques contínuament, amb la mateixa pedra o amb una altra, sense cap més explicació que la pressa, l'ànsia de fer mil coses alhora, de pensar-ne una i de fer-ne dues que no tenen res a veure amb la primera.  Com si el món t'estigués esperant.

Calma't, si no vols acabar amb les dues cames enguixades. Si passés, la gent riuria, però tu ploraries, ja t'ho dic ara.

Pional ha punxat unes quantes vegades amb John Talabot, però We have been waiting for you, és totalment seva, de ningú més. Frank Miller treballa en parella. Amb Lynn Varley van publicar Batman: the Dark Knight Strikes again, un còmic que, com a mínim, et descol·loca.