També ploraries

Tens una amiga que fa dos dies que no viu. I acabes de parlar amb ella i es veu que encara li queden un parell de dies més de patiment, de tortura. Li falta aire, està nerviosa, es veu que crema pantalons quan planxa, també, per culpa de l'atabalament que porta, del canvi d'esquemes que ha patit la seva vida aquesta setmana. I té la sensació que algú li ha fet mal d'ull i que la seva energia negativa es contagia, i que tothom s'enfada amb ella. Està molt nerviosa i tems que necessiti tractament aviat. Esperes que, d'aquí dos dies, quan se li solucioni la terrible història que està vivint, pugueu oblidar aquest mal tràngol.

Fa dos dies li van robar el mòbil el metro. El mòbil no, l'iPhone. Just quan estava validant la seva t10, escoltant música des del mateix telèfon, de sobte va deixar de sentir-la. Es va imaginar que li havia caigut el mòbil a terra i s'havien desconnectat els auriculars. Però no: algú li havia estirat el mòbil de la bossa. Algú que ella ni va veure. Es va quedar en estat de xoc. Allà va començar tot. Després havia d'anar a treballar i ho va fer com va poder. No va ser fins que va arribar a casa que  va poder plorar. I ho necessitava, molt. Fins i tot l'endemà es va haver de posar un maquillatge especial per tapar les bosses a sota els ulls.

Quan t'ho ha explicat, primer has pensat que exagerava. De fet, sí que exagera. Som uns exagerats. Però saps que a tu també et passaria. No ho neguis. Si ara et roben el telèfon, ploraries. Mira que és trist enfonsar-se per una cosa com aquesta, però és que creus amb fermesa que et passaria. Com a mínim estaries uns dies desubicat, com ella. I, a més, començaries a pensar què fer: te'n compraries un altre? El primer iPhone, el que tens ara, no el vas pagar, una ganga (es van equivocar els de Movistar), però ara no et pots gastar tanta pasta. Com viuries, però, sense iPhone? També ploraries. I això no pot ser.

La teva amiga no escoltava Burial, quan li van robar el telèfon. Stolen dog és Burial en estat pur. La música d'aquest londinenc pot servir per tantes coses... Cuinar, llegir, escriure, pensar... Fa temps vas llegir From Hell, d'Alan Moore i Eddie Campbell, amb Burial de fons. Gran banda sonora.

Comences bé

Ja no mires tant les notícies a la tele, perquè últimament tens una sensació de dejavu constant i desgradable. El món de la informació s'ha encallat en un onanisme tràgic sobre la terrible situació econòmica-social que us ha tocat viure. És cert que aquesta sensació també te la produeix la lectura dels diaris o escoltar certes tertúlies radiofòniques però et negues a abandonar el periodisme de manera definitiva.

Tot i que en algun moment els periodistes dediquin tots els seus esforços a fer que deixis de considerar-los amb la mateixa admiració amb què ho has fet en altres moments.

Ahir, per exemple, vas veure el TN nit de Tv3. Van obrir-lo amb la notícia de Neymar, la seva festa de benvinguda i una contundent, necessària i inesborrable entrevista (irone mode on). I després d'això, després dels globus de colors, de les crispetes, del fanatisme, de la megalomania, després d'un esport que interessa a milions de persones, és cert, després d'aquesta notícia emotiva però intranscendent, no ho podem negar, després de tot, després de tot, tot, tot, van donar la notícia d'un avançament increïble en la lluita contra el càncer, una notícia que posava la pell de gallina, que també emocionava, que malauradament també afecta a milions de persones però que, sisplau, és molt més transcendent i havia d'obrir el TN.

Decidir com es comença és feina de l'editor. No deu ser fàcil ser editor. A la vida és molt complicat començar i acabar bé les coses. "Les coses" vol dir tot. Una relació sentimental a vegades comença sense adonar-te'n i és meravellós, però arriba un dia que s'acaba i ja et pots agafar fort. Ningú no ens ensenya a acabar bé. I a començar tampoc. No tens cap formació sentimental reglada, ni tampoc en periodisme, ho has de reconèixer, però la decisió de l'informatiu d'ahir diu molt poc d'aquell informatiu. Tothom es pot equivocar, cert. Tothom. Tu també.

After all és un tema de Daniel Fernandes. Forma part d'un àlbum recopilatori de diversos autors de deep house, que es diu Future Sleaze. La vas sentir ahir. Ahir també, mentre llegies la novel·la que ara tens entre mans, vas trobar-te amb un fragment que té molt a veure amb el post d'avui. Deia: "Vet aquí el que era indignant, que el futbol passés al davant de la política, però sembla que ningú no va protestar seriosament". No és un pamflet, el que llegeixes. És una novel·la impressionant que es diu Carrer Robadors, de Mathias Enard.

No vius al paradís

Has estat dos dies al Pallars i no pots fer res més que reconèixer que hi ha llocs meravellosos al teu voltant. Fa uns mesos vas anar a Chile i ja vas tenir aquesta intuïció: a vegades ens pensem que hem de córrer milers de quilòmetres (els vas fer amb avió o amb autobús, no corrent) per veure meravelles, però n'hi ha al costat de casa teva.

Podries fer un post parlant d'un lloc comú: els de ciutat, els urbanites com tu que ja us esteu preparant pel Sonar, només de posar els peus a la muntanya ja dieu que allò és el paradís. I també podries dir el que dius sempre: per dos dies, molt bé, per quatre fins i tot també, però tu ets fill de l'asfalt. Però no faràs aquest post.

Et va sorprendre que una idea, la del Paradís que tots col·loquem allà, més al Nord, o allà, creuant el mar, on no hi ha soroll, ni cotxes ni tots aquests tòpics. La idea del Paradís que la gent amb qui vau parlar aquest cap de setmana no tenen, ni de lluny, col·locat on vius tu. Per ells, tu no vius al paradís. Per ells, Barcelona és un lloc on de tant en tant hi venien a fer unes copes, on el monitor amb qui vas fer rafting hi vivia abans i hi ha de treure el cap un cop l'any però gairebé per costum. Per ells el paradís és una altra cosa. I tu no hi vius.

Però en el seu paradís també hi has descobert esquerdes que un dia et serviran per escriure una pel·lícula o una obra de teatre. Al seu paradís hi viuen personatges fascinants com el propietari de la Bruixa de Sort, fascinant per l'odi que suscita. Al seu paradís, els mossos d'esquadra són éssers odiosos que els han destrossat les festes majors, perquè ja no poden anar amb cotxe de festa en festa com feien abans. Al seu paradís, venen les fotos del rafting que vas fer molt cares. Al seu paradís, però, per sort hi segueix havent-hi pobles on només hi viuen 40 persones o menys. Tot i així, fa anys, vas passar una setmana a Farrera, treballant-hi, amb uns amics. Farrera deu tenir tres o quatre cases. Algun dia vols un manual d'instruccions per aprendre a viure en un lloc així.

Plus au sud és un tema d'Yann Tiersen (entre d'altres) que forma part del disc Tout est calme. Yann Tiersen se't va entravessar amb l'enganxosa i pesada banda sonora d'Amélie, també enganxosa i pesada. Però Yann Tiersen té meravelles com aquesta. Jean-Pierre Jeunet va dirigir Amélie i també Alien Ressurection. Cap de les dues t'han agradat. Però Alien, la del 79, de Ridley Scott, et posa la pell de gallina. 

Et fots de tot

T'estàs tornant addicte. Ho confesses públicament. No tothom entendrà que ho expliquis aquí, públicament, ni tothom et donarà suport, però ja que has optat per explicar intimitats al teu blog, val més anar al fons amb la qüestió, per molt malament que et deixin un cop explicades.

Has dit "t'estàs tornant" i creus que seria millor dir que ja ho ets, d'addicte. A la mínima que pots ho fas, i hi ha vegades que no surts de casa si no ho has fet ja. Últimament sempre en portes a la bossa, per si un cas, això també és veritat. Ocupa poc espai, és còmode i ho pots amagar bé.

Mai haguessis dit que hi cauries, però el primer pas és reconèixer-ho. Hi ha molta gent que no reconeix els defectes, ni les addiccions, i així no surt mai del pou. Però és que de debò que fa anys tu renegaves de tot això, deies que no ho necessitaries mai. La veritat és que mai no es pot dir mai.

Saps, però, que no ets l'únic que hi ha caigut. Hi ha gent que comença més jove, però tu has començat als trenta (ara ja ens tens gairebé trenta-dos, però ja fa temps que ho fas). "Val més tard que mai", no saps si aquí es podria aplicar aquesta expressió.

Has provat diverses versions, però et quedes amb la que fas servir últimament. No és qüestió de preu, gairebé valen totes el mateix. És qüestió dels efectes que provoca. I t'agraden, i, per ara ningú no t'ha dit que, a còpia de provar-ne de diferents, t'hagi de passar res de dolent.

Si la teva mare ho sabés, se'n riuria de tu (per dir alguna cosa). De debò et poses crema per la cara cada dia abans de sortir de casa? Saps que no tothom ho entendrà, que algú se'n riurà.

És el que té ser un presumit, un neuròtic i un obsessionat amb la imatge (qualsevol ho diria). Al final semblaràs la Camacho (tan citada en aquest blog que aviat penjaràs la seva foto a la portada).

Plastic Dreams és un tema del 93, quan tu nomes tenies 12 anys i no feies servir cremes per la cara, però sí que duies bigotet. Number9dream és una novel·la de David Mitchell tan interessant i tan complicada de llegir que et va agradar però vas estar a punt de deixar-la en més d'un moment.

Has estat pare

Ahir vas anar a buscar la teva fillola a la sortida de l'escola. La seva mare t'havia informat del procés que havies de seguir perquè te l'entreguessin. No es tractava de donar cap contrassenya ni de fer res estrany, però tu t'ho vas prendre seriosament i et vas dir: entra, somriu a la senyoreta, que vegi que ets algú de confiança, que vegi que la teva fillola amb tu estarà bé. Perquè sospitaves que la teva fillola faria aquella cara de timidesa i de vergonya que fa sempre i que la senyoreta podria sospitar que eres un estrany. Però la Natàlia, la senyoreta, et va reconèixer: tu ets el padrí? I vas sortir del cole amb la teva fillola, ben content. Li havies portat Donuts i galetes Príncipe. Defenses una alimentació sana, però t'ho havia demanat i vas voler-li complir el desig. Tot i així, ella es va voler menjar un albercoc que portava a la bossa. Després, va començar amb les galetes. Després, al parc.

Li vas demanar, innocent, a la teva fillola, què volia fer. I et va respondre "Anem al parc?". Ella, pobreta, no sabia ben bé on era el parc i ho vas haver de preguntar a un pare. Un pare amb qui vau fer l'excursió al parc junts. Aquí ja vas veure què volia dir anar a buscar la teva fillola (o la teva filla, o el teu fill) a l'escola. Volia dir fer amics. Tu, tu faries amics. De camí al parc i al parc mateix. Perquè... què fas si no parlar amb gent mentre la teva fillola juga als gronxadors? Ets una persona social, molt social, no tens cap problema en fer amics, però te'n vas adonar que anar al parc vol dir socialitzar per collons, encara que tinguis un mal dia. Mandra. El parc va començar a fer mandra, i mira que el pare amb qui vas estar et va caure molt bé. Va ser divertit, però vas imaginar-te fent això cada dia. (Avís per a gent amb un instint maternal molt desenvolupat: aquest post no és per ells).

Ara veus que podries escriure moltes línies sobre la vida al parc. Potser ho fragmentes i un altre dia continues. El més important, el que creus que s'ha de deixar per escrit com més aviat millor, és que la vida al parc no és bona per als que són delicats de cor, per als que pateixien a la mínima. Per tu. Ahir tenies la sensació que perdies la teva fillola cada dos per tres. Ella anava d'una banda a l'altra del parc, sense estar massa pendent de tu. Ella s'aliava amb altres, corria, s'amagava. Un no parar. I tu, patint, controlant tots els seus moviments. Fins i tot quan va arribar la seva mare va créixer l'angoixa, perquè un altre pare us va demanar si li podíeu vigilar el seu fill. Això sí que ja és massa. Ser pare és massa.

Control movement és un tema dur de Gesaffelstein, tan dur com anar al parc amb la teva fillola. Però confesses que també et va caure la bava. Has volgut ser una mica provocador, amb aquest post. Chuck Palahniuk és un provocador. Ja l'has citat altres cops, però avui Nana lliga molt bé amb el post, fins i tot lliguen les dues imatges.

No en menges

T'ha posat nerviós, ho has de confessar. Has sortit una estona a fer encàrrecs i has passat per davant de 4 botigues de cupcakes. Sí, sí, quatre! I això que no les buscaves. És a dir que segurament que te n'has trobat alguna més que no has comptabilitzat perquè no has vist.

No tens res en contra dels negocis personals de ningú, i desitges amb totes les teves forces que tothom que ha obert una botiga de cupcakes se'n surti i li funcioni. Però no entens què està passant amb les cupcakes. Per què serveixen? Qui en menja? Quan?

Només n'has vist en actiu (de cupcakes) en algun aniversari (en un) i en algun acte social d'aquests d'empresa. Magdalenes de tota la vida amb una cosa lila al damunt. Sí, són cupcakes. Deuen embafar. No negues que algunes poden ser molt bones... Però, de debò, quan les menja la gent? I quina quantitat en mengen? Perquè estàs segur que no se'n poden menjar més d'una i mitja a la setmana. Atipen, engreixen.

Les cupakes, aixo és cert, tenen alguna cosa dolça més enllà del propi gust. Semblen amables, semblen cursis, semblen romàntiques i segurament per això tenen el seu èxit. I, de debò, insisteixes, res en contra. Pero les cupcakes t'han fet pensar en una cosa en la que dónes voltes molt sovint: vius en un país petit, collonut, i tant que sí, però quan a la gent d'aquest país se li fica una cosa al cap, es torna boja, s'obsessiona. Ara tothom fa cupcakes, som un país de modes. I estàs segur que aquells que van començar a vendre cupcakes, ben contents per la seva idea, ara s'estan menjant les ungles pensant com convèncer a tota la població que és sa menjar dues cupcakes al dia. Alguna cosa s'hauran d'inventar per fer-les rentables.

Sebastian no ha reinventat les magdalenes, però sí que ha fet remixos per Daft Punk, Beastie Boys o Bloc Party. Daft Punk tenen un vídeoclip dirigit per Michel Gondry que no oblidaràs mai, el d'Around the world. Michel Gondry ha dirigit uan pel·lícula immillorable, The eternal sunshine of the spotless mind.

Emporta't les taronges

Has anat a la fruiteria que vas sempre amb el cap ple de temes, d'idees, d'angoixes i de bestieses que poc tenien a veure amb la fruita i la verdura. Tot i així, t'has vist capaç de fer la compra. I l'has feta. Has anat a la caixa i t'hi has trobat la caixera menjant albercocs que agafava de les prestatgeries. T'ha estranyat. Te l'has mirada demostrant la teva estranyesa. Ella l'ha entesa i t'ha explicat que els provava per poder dir als clients si eren bons o no. Has pensat que en principi haurien de ser bons. No te l'has imaginada dient que els albercocs que venia a la seva fruiteria eren dolents. 

Has pagat, has sortit, amb el mateix núvol cerebral que portes avui (no has dormit gens bé, ahir vas començar una nova sèrie de zombies que es diu In the flesh. No n'aprens, no n'aprens). I has arribat a casa. A casa, has guardat les tomates, les albergínies i els carbassons a la nevera. Has posat els kiwis a la fruitera i has buscat les taronges que has pagat a 2,59. 2,59 per tenir suc de taronja quan ja no és temps de taronges. Has buscat les taronges i no les has trobades. Te les has deixades a la fruiteria, amb el teu cap. Un dia t'hi deixaràs el cap.

Has decidit tornar a la fruiteria a parlar amb la noia dels albercocs. Has pensat que es faria la tonta i et diria que no t'has deixat les taronges. Ja estaves preparat per muntar el número. Però no l'has hagut de muntar. La noia dels albercocs t'ha dit que ha sortit corrent darrere teu amb les teves taronges però no t'ha atrapat. A la fruiteria, les ha apartades; sabia que tornaries. T'has sentit malament per haver pensat que no te les tornaria, per haver pensat que era una mala persona. Has vist que encara queden bones persones. Has vist, de fet, que potser la gent és més bona del que et penses. Sovint penses malament de la gent. Qui mal fa, mal pensa. Tu has fet mal, has enganyat, t'has equivocat molts cops, has espatllat algun sopar, algun dia d'algun viatge, però et consideres bona persona. Un dia, un amic et va preguntar, així, tal qual, si eres bona persona. "Ets bona persona?." Tu li vas dir que sí. Si tu et consideres bona persona, així, de bones a primeres, potser és millor pensar que la resta també ho són. Sense passar per tonto.

Avui t'ha sortit un post una mica hippie.

Cash and carry me home és un tema de Ghostpoet, que té 30 anys i és anglès. Estel Solé va publicar el seu primer llibre de poesia quan encara no en tenia 25, si no t'equivoques. Es diu Dones que somiaven ser altres dones i inclou un poema que t'agrada molt, Fantasmes.